La teranyina

M’ha vingut al cap una tanka de Palau i Fabre llegida fa molts anys. Deia: “La melangia / fila una seda fina, / plor de l’amiga. / Teixeix, ànima endintre / un vel de teranyina.”

Potser sí. Tots sabem que l’aranya fila una teranyina i que després fa veure que no es recorda que la té parada. Però el fil enganxifós serveix per a capturar preses i, de cop i volta, sense més ni més, l’aranya hi torna i s’alimenta. Potser durant tota la vida ànima endintre ens dediquem a parar la teranyina, a poc a poc, sense pretendre-ho, i fem veure que no ho sabem o que no ens n’adonem. Els records, les persones, els dies, els amors i els desamors, les rialles i els plors... tot va quedant enganxat en els fils que la formen. I de sobte, fins i tot potser inconscientment, quan necessitem alimentar-nos de tot allò que som i de tot allò que hem fet, retornem a la xarxa de seda i ho trobem... Això és la melangia, suposo.

Sempre m’he sentit a dir que darrere la meva rialla sorollosa i el meu bon humor perpetu s’hi amaga un fons d’ulls tristos. No seré pas jo qui ho negui. M’he acostumat a viure amb mi: sé que tot sovint ric quan tinc ganes de plorar i que desentumeixo els mals records a base d’anar-hi superposant moments d’una felicitat indescriptible. És com un llençol apedaçat, però, en comptes de ser fet de panys de roba o de paper, el confecciono amb retalls de vida.

No renunciaré a la meva malenconia, igual que no puc (ni vull) renunciar als acudits, al Barça, al xiulet de la tramuntana, al fum del cigarret, a l’Empordà, al mar enrabiat o a la neu glaçada; igual que no puc (i voldria) renunciar als meus plors, als meus morts, als meus afanys i a les meves misèries. Hi havia qui deia (soc incapaç de recordar qui: potser John Lennon?) que “la vida és allò que passa mentre nosaltres fem plans”. Jo fa temps que m’he cansat de fer plans i ni tan sols sé si vull viure. Però no tinc cap altre remei que fer-ho (24 hores cada dia, 60 minuts cada hora, 60 segons cada minut...) amb mi. M’avinc a ser feliç amb mi mateixa. Si no... seria insuportable!

Parafrasejant el poeta: No ploris, amiga; filo una fina seda de melangia. Teixeixo, ànima endintre, un vel de teranyina... I intento ser tan feliç com puc.