M’ha vingut al cap una tanka de Palau i Fabre llegida fa molts anys. Deia: “La melangia / fila una seda fina, / plor de l’amiga. / Teixeix, ànima endintre / un vel de teranyina.”
Potser sí. Tots sabem que l’aranya fila una teranyina i que després fa veure que no es recorda que la té parada. Però el fil enganxifós serveix per a capturar preses i, de cop i volta, sense més ni més, l’aranya hi torna i s’alimenta. Potser durant tota la vida ànima endintre ens dediquem a parar la teranyina, a poc a poc, sense pretendre-ho, i fem veure que no ho sabem o que no ens n’adonem. Els records, les persones, els dies, els amors i els desamors, les rialles i els plors... tot va quedant enganxat en els fils que la formen. I de sobte, fins i tot potser inconscientment, quan necessitem alimentar-nos de tot allò que som i de tot allò que hem fet, retornem a la xarxa de seda i ho trobem... Això és la melangia, suposo.
Sempre m’he sentit a dir que darrere la meva rialla sorollosa i el meu bon humor perpetu s’hi amaga un fons d’ulls tristos. No seré pas jo qui ho negui. M’he acostumat a viure amb mi: sé que tot sovint ric quan tinc ganes de plorar i que desentumeixo els mals records a base d’anar-hi superposant moments d’una felicitat indescriptible. És com un llençol apedaçat, però, en comptes de ser fet de panys de roba o de paper, el confecciono amb retalls de vida.
No renunciaré a la meva malenconia, igual que no puc (ni vull) renunciar als acudits, al Barça, al xiulet de la tramuntana, al fum del cigarret, a l’Empordà, al mar enrabiat o a la neu glaçada; igual que no puc (i voldria) renunciar als meus plors, als meus morts, als meus afanys i a les meves misèries. Hi havia qui deia (soc incapaç de recordar qui: potser John Lennon?) que “la vida és allò que passa mentre nosaltres fem plans”. Jo fa temps que m’he cansat de fer plans i ni tan sols sé si vull viure. Però no tinc cap altre remei que fer-ho (24 hores cada dia, 60 minuts cada hora, 60 segons cada minut...) amb mi. M’avinc a ser feliç amb mi mateixa. Si no... seria insuportable!
Parafrasejant el poeta: No ploris, amiga; filo una fina seda de melangia. Teixeixo, ànima endintre, un vel de teranyina... I intento ser tan feliç com puc.
Rimentol va dir..Parlant de filar:
RespondreLa Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d'esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila, de la
vellura que se'n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
M'agradat molt recordar aquest cant tan bonic. Gracies