Després de llegir l’entrevista en què el ministre Jover explica els beneficis de ser membre del Fons Monetari Internacional (FMI), encara no me’n sé avenir com ha pogut sobreviure Andorra tant de temps sense gaudir d’aquesta gran bicoca. Com deu ser aquesta ganga que teníem a un pam del nas sense fer-ne ni cas, que fins i tot la quota anual per formar-ne part és més barata que el lloguer mensual de les noves oficines de l’ambaixada andorrana a Brussel·les! D’altra banda, diu el ministre que l’FMI validarà les nostres estadístiques oficials i això ens donarà credibilitat davant de tercer països i influirà en una millor valoració de les agències de ràting. O no, perquè les agències de ràting ja avaluen pel seu compte i de manera totalment independent les dades oficials de cada país, i en funció d’aquesta avaluació qualifiquen (vull creure que amb total equanimitat) la seva solvència, de manera que per aquesta banda potser no caldria l’ajuda de l’FMI. Diu també el ministre que si fins i tot amb aquesta pàtina de credibilitat afegida ningú no volgués prestar-nos diners podríem recórrer directament a l’FMI; afirmació de la qual es dedueix que l’extra de credibilitat sobrevinguda que tindríem tampoc no deu ser gaire ben valorada internacionalment, si pot passar que ningú s’acabarà de refiar que som un país solvent. De manera semblant, fa l’efecte que tampoc ningú s’acabarà de refiar de la credibilitat del ministre si en lloc explicar els avantatges i inconvenients d’entrar a l’FMI (com ara les condicions que aquest organisme acostuma a imposar als països deutors) només explica la part que li convé a ell (i potser no tant al Principat).