Àgora Cultural a Ordino

Ens conviden i hi acudim com si fos una convocatòria, una cortesia indefugible. Arribem a les set de la tarda a la porta de casa Ramonguem d’Ordino. El Simó Duró va d’aquí cap allà saludant amb la mirada, com sempre fa, amb aquella mirada penetrant, però avui que som a casa seva, l’hi noto amb un tel d’emoció, perquè el notem content per ben nodrida presència a la presentació del número 32 de la revista Àgora Cultural, la portaveu de les 26 entitats andorranes que associades componen Àgora Cultural. La tarda a la plaça d’Ordino ens porta els darrers rajos de sol, directes a la façana de pedra de Ramonguem i a la cara del Simó quan ens adreça les paraules de benvinguda i en les ofrena embolicades amb fets ocorreguts anys i panys enrere en aquell mateix indret. “Sou al corral de casa, de jardí només en tenien a ca l’Areny Plandolit.” És a dir, que els seus avantpassats s’agafaven al mànec de l’aixada, a l’esteva de la reu, es posaven l’esclopet per fer anar el volant i batien al mallador un cop la sega era feta. Herba a pessons a l’esquena o a garberes als àrguens o al carro i mullena als peus si s’ha d’anar a girar l’aigua al prat.

El Simó Duró quan parla no deixa indiferent ningú. Amb els anys, amb l’edat, ara en té setanta-cinc, accentua aquell seu punt d’advertiment en dir les coses, “les veritats sinceres, autèntiques i transparents”, en paraules de la Maria Marquet de la glossa dedicada al Simó Duró, un dels cinc homenatjats en el present número d’Àgora Cultural: Joan Burgués Martisella, Maria Felissa Domingo Molins, Simó Duró Coma, Anna Riberaygua Montagut i Pere Miquel Fonolleda Pérez. En llegireu paraules que els dediquen amistats sinceres i un compendi biogràfic suficient per seguir-los el rastre. I gaudireu amb la bona disposició de fotografies de les seves respectives vides, des del bressol fins a les més properes en el temps.

Àgora Cultural va tenir bona pensada de fer la presentació a Ordino i a peu dret, al corral de Ramonguem. El primer acte de retrobament coral després de tants dies de solitud expectants, havia de ser en un indret acollidor i fàcilment franquejable. Tot­hom ens hi vam trobar a gust i encara que el morrió ens privi de veure els llavis i els somriures, les mirades i els ulls traspuen directament i clara la joia de veure a tocar amistats o coneixences de les que de tant en tant la trobada ens dona força i coratge, ens il·lusiona, ens omple, ens fa notar el compàs del batec de l’altre amb el nostre batec. La trobada amb motiu de la presentació de la revista Àgora Cultural, a mi em va semblar com si anéssim a una audiència papal al Vaticà, sent el Simonet qui ens rebia amicalment i amb benvolença, sentint en l’ànim una càlida abraçada, com si es tractés d’una benedicció a nosaltres expressament dirigida.

Trobareu un bon aplec d’escrits referits tant als homenatjats, com a altres persones recordades. El pare Ambròs Caralt, monjo benet de Montserrat de tanta feraç activitat i utilitat en l’Andorra dels anys cinquanta i seixanta, en ple enlairament de l’economia i la demografia andorrana. Igualment, la figura del Melcior Font, una amalgama de poesia, compromís i sensibilitat oberta a doll i feliçment aplegada per Àgora Cultural espigolant aquí i allà i seguint el rastre a través del temps que amb el silenci i l’oblit colga els fets i qui els va fer possibles. Més cap aquí, el 15 de juny farà l’any de la seva partida, hi trobareu la figura de l’artista John Morrison, aquella mirada dolça i neta, com sortida d’un blau cel i d’un blau mar de paraules. La mirada espurnejant de la seva filla Fiona, volant sobre els alts i verdejants sembrats portada pel vent de muntanya i pel vent de mar. I mirada també càlida i humana, la del Salvador Brasó, massa jove encara quan també va partir l’any passat cap a les altes terres de la vida eterna. Allà dalt hi transita l’home voluntariós i amable, eficient en les seves comeses, discret i benvolent.

El darrer acte de fe de dimarts al vespre, quan tocaven les nou al campanar d’Ordino, va ser anar a fer un glop d’aigua a la font, allà al racó de la plaça. “És bona, és aigua de Casamanya”, va dir-me el Simó mirant-me, mentre acomiadava l’Àngels Codina, la Simona i la Conxita, les Peretoles de Soldeu, la Maria Marquet, l’Àngels Mach, l’Antoni Pol i l’Antoni Naudí d’Ansalonga, la rereguarda d’una vetllada cultural reviscolant i, sobretot, fornidora d’unes lletres i d’unes imatges que en forma de revista, us faran més agradables les tardes d’estiu i les hores de lleure nodridor de l’esperit i del coneixement.