x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

“Arrastro de manilla”

Actualitzada 02/07/2020 a les 06:42
El darrer article de mossèn Ramon de Canillo em va portar a la infantesa, a un lloc on només hi havia el joc de no fer-se gaires preguntes.
–El déu que em va poder parir! Arrastro de manilla!
Asseguda a la falda de l’avi, me’ls mirava amb els ulls com unes taronges i amb les orelles de bat a bat. Ja feia temps que, sense confessar-ho, havia après que la manilla era el nou i que la de trumfos ho matava tot. El dia que em deixessin agafar les cartes es farien creus de tots els secrets que sabia. Una de les dues parelles que jugaven havia d’arribar a cent un punts, amb tantes mans com calgués. I es donaven dotze cartes a cadascú, sempre començant per la dreta de qui repartia. Atenta a tot. Si mirava, els naips amb el número 10 es deien sotes o senyoretes; si dissimulava, es deien putes; el quatre de bastos es deia “les orelles d’en Massanet”, perquè recordava un veí de la cantonada; de manilla no sortiràs si no tens el rei o l’as i sortida de cavall és sortida d’animal; la botifarra la van inventar quatre muts que renegaven pels colzes i quan algú cantava es podia contrar i recontrar i sant Vicenç.
Quant a les paraules, no entenia per què n’hi havia tantes que no podia dir sense que em caigués un mastegot de l’un o de l’altre, una mirada furibunda de la mare des de darrere el taulell o un bon ruixat del pare des de qualsevol racó:
–Vols enraonar bé, que no costa una punyetera merda, me cago en cony!
Acabada la partida, perduda l’atenció, em distreia ajudant la mare. Agafava el primer got que tenia a mà i hi anava abocant les escorrialles de tots i cadascun dels altres vasos i tasses: una mica de cervesa d’en Torres, un parell de culs de vi del Cordovès, una gota de la copa d’anís d’en Vador del Danone, mig dit de cigaló barrejat amb una mica de cendra del caliquenyo d’en José de Casa... Anava fent i, quan tenia el got cimat, cap a dins que fa baixada. Si em veien em tornava a tocar el rebre. “Collons de nena! Te’n fotré una que la paret te’n rebotrà una altra!”, tronava el pare. “Recony de criatura! Passa cap a dins, que et repassaré!”, remugava la mare.
Ca, la sang no arribava mai al riu. Res de res: crits, rialles, renecs, fum i mam. Només era un bar. El bar de casa.
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts