x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

Un ventríloc de merda

El distanciament ha demostrat que estàvem més a prop del que crèiem
Actualitzada 28/06/2020 a les 06:25
Fa prop de vint anys que patrullo pels carrers de segona ensenyança i batxillerat. En fa dos que soc a segona línia però no he oblidat tot el que he après a les aules. Com a profe. Però també com a alumne. No sempre ho vaig posar fàcil: inquiet, burxeta, a vegades irreverent, capaç de provocar els professors en treballs i exàmens contestant coses que no tocaven però que hi tocaven prou per empescar-me suspensos i matrícules d’honor. I de patac, tot es posa cap per avall i et trobes que ets el profe i has de valorar la feina d’un nano que no respon el que esperes però que va més enllà del que imaginaves. Suspens o matrícula? No hi ha color. Quina alegria quan un alumne et sorprèn. Tant de bo passés més sovint.
En vint anys he retrobat sovint exalumnes. Ara, amics. Continuen mostrant-me respecte. No cal. Si ho sabessin. Jo els admiro. M’admiro. Ens trobem al carrer, ens saludem i quan s’allunyen, somric. Normalment dissimulo però he de confessar que m’emociono. Soc un sentimental. Em sembla mentida que hagi pogut contribuir a fer-los créixer. Jo. Un no-ningú. Un titella. Un ventríloc de merda. Ara són empresaris, treballadors, pares i mares. Alguns també es dediquen a la docència. Riallejo i penso en les profes que em van marcar a mi. Els i les de literatura, filosofia, llatí, retòrica, art i història. I si escric aquí, també és gràcies a ells. I als companys que van evitar –o no– que allò se sortís de mare.
Ara s’acaba un curs atípic en què no hi haurà aquells maratonians i fatigosos actes de graduació, amb discursos farcits de tòpics, veritables úlceres de la intel·ligència. Alumnes, companys, amics, docents, equips directius. També famílies. A tots, gràcies. A totes, agraïment infinit. El teletreball i el distanciament ens han demostrat que sempre hem estat més a prop del que crèiem. Hem après que l’ensenyament no eren només continguts, objectius o competències. També era pensar. Pensar-se. Posar-se en la pell de l’altre. Perquè sense els altres no som res. I algun dia tots serem un altre. L’alumne convertit en professor. I el professor que retroba l’alegria de saber que encara queda molt per aprendre. Gent, ens veiem al setembre. Aquesta vegada amb un somriure lluminós. No feu tard, passarem llista a primera hora.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts