La bronca en el debat

La política és una disciplina atractiva i com a tal, el personal, que som tots els ciutadans, gràcies als mitjans multimèdia, hi tenim un accés immediat, a aquest producte audiovisual. Estem acostumats, des de la platea dels espectadors crítics, sempre de forma interessada i gens neutral, però, a observar les picabaralles entre els diferents grups polítics en els fòrums de debat. És un remake clàssic, del tot legítim també cal dir-ho, escoltar els atacs recurrents de les oposicions a la línia de flotació de les majories. De fet, als temples del debat, manllevant una expressió evocada recentment per un conseller general, molts legisladors estan més preocupats recercant la seva graduació personalista en esgrima parlamentària, forçant boutades i visibilitat, que no pas a avançar adequadament per l’objectiu primer dels polítics, que hauria de ser el fer la vida menys feixuga als administrats. Encara no toca fer un balanç general de la gestió de l’executiu d’aquesta crisi, bàsicament perquè queden infinitat d’elements per tractar, solucionar i tancar. No obstant això, l’oposició, sorpresa per les incisives accions polítiques amb ADN socialista radical de manual, executades pel govern, ha optat per forçar atacs sistemàtics, mesurant sempre quirúrgicament l’impacte mediàtic. També cal dir que per demostrar que treballen, que indiscutiblement sí que treballen, fan algunes propostes d’un realisme dubtós, inaplicables, que saben perfectament que no seran acceptades al temple, per la majoria. Alhora aprofiten, doncs, l’avinentesa per queixar-se, publicitant la manca d’empatia d’un govern que no els fa cas en les seves aportacions, mal anomenades de “mà estesa”. Alguns debats teatralitzats generen bronca, i ja tenim, doncs, el terreny adobat per omplir les xarxes, amb apassionades fòbies i fílies. És un sistema com un altre per obtenir punts, presumptament convertibles en futurs vots captius.