Creat:

Actualitzat:

Han tornat. No havien marxat mai del tot, és cert. Però ara veiem com als Estats Units tiren a terra estàtues de protocolonialistes com Cristòfor Colom i fra Juníper Serra. D’empresaris que es van fer rics amb el comerç d’esclaus, sí, però també de personatges tan poc suspectes de genocidis com el pobre Miguel de Cervantes. Tenim un problema gros amb la gestió de la memòria i amb la representació de la figura humana. Els faraons esborraven els jeroglífics amb el nom dels predecessors –o el substituïen pel seu. Emperadors romans feien canviar el cap de les estàtues, els bizantins van patir una guerra civil durant dos segles pel culte a les imatges, entre iconoclastes i iconògrafs, com deia Fiter i Rossell. Els musulmans estan en contra de la representació de figures humanes, una prohibició que en principi es limitava només als espais de culte però que els talibans i altres extremistes van portar a l’extrem, per exemple volant els budes de Babiyan. O sigui que no ens hauria d’estranyar aquesta fal·lera per fer net per la via executiva. Per la mateixa regla de tres, hauríem de desmuntar els temples asteques perquè s’hi feien sacrificis humans, i tants d’altres llocs que recorden les misèries de la nostra condició de micos a mig civilitzar. Per sort, a Andorra tenim poca estatuística de faramalla. A l’espera del catàleg que ens ha promès l’amic Josep Maria Ubach, diria que les escultures andorranes són poc pròdigues en homenatges a pròcers. Un bust del síndic Cairat, dues estàtues sedents de bisbes (Guitart i Benlloch), el relleu de bronze on Roger Bernat III i Pere d’Urtx rubriquen el pariatge de 1278… Ni una trista figura eqüestre, no tenim. Així no hi ha manera de seguir la moda.

tracking