Creat:

Actualitzat:

He vist un parell o tres de partits del Barça –de l’attrezzo virtual, si de cas, en parlem un altre dia–. A la frontera ja es fan cues de sortida (i a partir d‘avui és de suposar que també d’entrada). Al carrer la gent es mou com si no hagués estat tres mesos tancada a casa. Si no fos per les mascaretes, els distribuïdors de desinfectant en cada comerç i espai laboral, els aforaments limitats i els espais buits a bars i restaurants, algú que acabi d’arribar –per exemple d’un altre planeta– podria creure que som una societat previsora. La descripció es vàlida d’una punta a l’altra de la Península, per no dir del continent. Tot plegat, però, només és una cara de la realitat. Com ho és que hi ha hagut un rebrot a Beijing, la capital xinesa, o en una indústria càrnica de Renània del Nord-Westfàlia a Alemanya. Per estrany que pugui semblar, ambdues cares formen part de la normalitat. Disculpi, de la “nova” normalitat. Curiosament el terme defineix a la perfecció en el que ens hem convertit com a societat: un mercat/ramat de consumidors. Ens han venut que el que estem vivint, o a punt de viure, és una cosa nova. I pel que sembla ho hem assumit amb tota la “normalitat” del món. Podria ser cert si ens prenguéssim seriosament que aquest virus és un senyal que no estem fent bé les coses i s’imposés la voluntat –millor dit, s’implementessin accions/polítiques o com l’hi vulguin dir, per canviar el paradigma, i anar cap a un model sostenible per al planeta i per extensió, nosaltres. Però la realitat és que només volen, i volem, continuar com si res no hagués passat. I això sí que és una (a)normalitat!

tracking