Rutina

Fa uns dies que ens han obert les portes de la presó i ens han aixecat el confinament, però jo tinc el cul llogat i no puc anar on vull quan vull ni tinc temps ni ganes de fer cues per ser la primera. És a dir, que pràcticament encara no m’he mogut de casa i que fa tres mesos que el meu paisatge és el mateix.

Davant meu, la pantalla de l’ordinador, i sota els meus dits un teclat que no para. A la dreta, el ratolí sense formatge; un llum vell i ple de pols amb una bombeta de baix consum que il·lumina un foli amb l’índex del llibre que aquests dies estic corregint i, sobre seu, un bolígraf Bic vermell amb el caputxó al cul; el mòbil, ara apagat perquè avui ja m’he cansat de sentir-lo; un pot de plàstic negre ple de bolígrafs de tots colors, de llapis de totes mides, d’un parell de retoladors i de dues relíquies —un regle insuls i un obrecartes de fusta amb la cara d’un sol que em somriu— que no serveixen per a res, però que em sap greu llençar; i, en el suro de la paret, un calendari, quatre números de telèfon, un paper de fumar al qual hi ha un “T’estimo” escrit i que vaig trobar l’1 de febrer de 2016 dins un llibre sobre Vilana-Perles i tot de xinxetes de coloraines clavades aquí i allà. A l’esquerra, un fotimer d’endolls i lladres, un paper de cuina doblegat on reposen l’ampolla i el got de la cervesa que estic bevent, un cendrer ple de llapis de memòria, i, en el suro de la paret, més xinxetes de colors, un paper amb un número que no sé a què correspon, una foto de la cara del mestre Eduard Artells que em vigila perquè no cometi cap errada de correcció i que fa companyia a la cara de la iaia Ramona, que se’n fot de tots nosaltres. Si aixeco els ulls, poselles plenes de llibres, la majoria dels quals diccionaris i enciclopèdies que mostren velles ferides de guerra (cinta adhesiva, pelats, guixots...) i que gaudeixen d’un repòs merescut perquè ara tot és a Internet.

Però avui he anat a xollar-me la llana del clatell, perquè amb la que faig veure que tinc ja n’hi ha de sobres i, a més, ja comença a ser hora que pensi a estrijolar-me: aquest cap de setmana penso anar a veure la mar i, com que no li agradarà veure’m plorar, vull que, com a mínim, em vegi ben pentinada.