Pantalla partida

Aquests mesos de confinament han donat molt joc. Nous per a mi són les aplicacions i els serveis de videocomunicació. He vist com els meus néts de 8 i 6 anys es connecten amb els seus amics i amb l’escola per mitjà de la plataforma Teams. Tota una litúrgia, ja sigui a la taula o al sofà. Se’n surten bé amb la tauleta. Van a classe i s’expliquen la vida. Els primers dies, observant com procedien, em van posar en aquella situació –pròpia de la filosofia– de tenir un coneixement explícit del meu propi desconeixement. Aquell socràtic “només sé que no sé res”. Així d’obvi i palmari. I tot això just en el mateix moment que a Texas el fatu i agitador Trump –un altre “home faent a si mateix obstacle”, com digué Ausiàs March– deixava entreveure que l’economia valia més que la vida humana i que el nou contracte social per fer front a la pandèmia consistia que els avis havíem d’estar disposats a morir per salvar l’economia dels néts. Lògica neoliberal i darwinista. Pura i dura.

La meva filla i el meu gendre alternen el treball presencial amb el teletreball. A casa, la meva dona continua amb l’ensenyament telemàtic i amb l’aplicació Zoom dialoga amb els alumnes i acaba d’explicar el programa d’història. I la passada setmana l’he fet servir també per a una reunió de treball. Per primera vegada!

Probablement la imatge que millor representa la pandèmia sigui aquesta pantalla partida i dividida en cel·les. N’és alhora una gran metàfora: cadascú a casa seva, junts però separats, connectats però aïllats. Cadascú a la seva cel·la i una pluralitat d’imatges en una pantalla única. Pot semblar que tens sempre un punt de vista de tots els punts de vista, però és una il·lusió... A més em vaig distreure pensant en Orwell. Em veia enviant dades, monitoritzat per un algoritme al servei del Leviatan que ara, per més inri, és privat.

Què vaig sentir davant la diversitat de perspectives en les tres hores de videoconferència? El record d’un ritual anterior, la memòria de la pèrdua del sentit del contacte i de la proximitat dels companys. En poques paraules, una gran nostàlgia pels mètodes presencials.