La nova normalitat

En el vessant sanitari, ja ens estem creient l’òbit del bitxo, engranem la desescalada i afrontem el que molts anomenen la nova normalitat. Al mateix temps a la llista Forbes ens maltracten descaradament, situant-nos a la cua de la classe. A les compareixences ja toquem de peus a terra, adonant-nos que no som els putos amos i per a mi això sí que és la nova normalitat, en un escenari sanitari mundial que ningú domina i on cal ser molt prudents i sobretot humils. Una vegada assolides les necessàries accions socioeconòmiques de xoc, on el Govern ha actuat amb la determinació d’una ortodòxia d’esquerra radical de llibre, cal fer una pausa, un balanç quantitatiu analitzant els seus efectes i resultats, observant i calculant si l’abast ha cobert totes les fites i necessitats d’immediatesa. Ara cal encarar la cobertura econòmica d’aquest gran esforç que ha fet l’Estat. El Govern ha de pilotar la situació perquè li ha tocat fer-ho, tot i les crítiques prou legítimes de l’oposició, que s’ha vist superada i també sorpresa per un executiu que ha exercit amb eines i mètode socialistes. Un endeutament prou sostenible, en comparació amb altres països de l’entorn, ens permet abordar amb assossec la negociació de línies de crèdit variades: concretem préstecs amb banques privades franceses, emetem deute públic amb èxit, operem amb el Banc de Desenvolupament del Consell d’Europa i abordem converses amb el sacrosant Fons Monetari Internacional. Davant d’aquest ventall i exposició d’alternatives creditícies, el Govern ens jura i perjura que no contempla l’opció d’augmentar la pressió fiscal i en fa un pal de paller. Experts economistes no veuen futur en aquesta posició ferma de l’executiu, però en algun moment o altre calia i caldrà que aquest Govern abandoni el paradigma d’esquerres que practica últimament, on ens té tan acostumats des de tres mesos ençà, per encaixar-ho tot en la nova normalitat.