La incertesa a l'equació

Un dels perills en les caminades que s'han tornat un clàssic aquests dies és que tens molt temps per pensar. Massa, potser. Li dónes 43 voltes a tot. Tenir temps per fer-ho no vol dir que sigui bo. Absolutament totes, matí i vespre, les he fet amb els auriculars posats i escoltant la ràdio. Directes o podcasts. D'aquí i de fora. De vegades, però, tot i el que vas escoltant, una part del teu cervell carbura aliè al tema proposat. Quan hi ha hagut sessió de Consell General, allà com el primer. De control o de les altres. I no em dol confessar que trobo molt a faltar les converses en antena parlant de l'actualitat amb els que en són protagonistes, en aquesta primera filera privilegiada que la feina em dona. Va ser precisament durant una d'aquestes sessions de preguntes, que em va venir al cap una reflexió sense solució ni resposta òbvies. Com tornar a la normalitat de forma assenyada? Com fer compatible la reactivació de la roda econòmica, que és absolutament imprescindible de totes passades, amb el respecte, que no por, entenc, a una situació que ha estat dramàtica i que hem patit fa tan pocs dies? Crec que tothom pot entendre que cal obrir-se cap a una vida normalitzada quan encara tenim moltes preguntes per respondre. I la veritat és que algunes de les respostes no les tenen, ara mateix, ni els mateixos especialistes. Com l'abast de la immunitat de qui hagi emmalaltit, on no hi ha consens. És obvi. Però ens fa mal. Als qui són més racionals que emocionals els dol que dins l'equació del seu dia a dia hi hagi una incògnita més. Assumim les que podem, les de sempre, les que van amb el ritme vital, però afegir-ne una de nova es porta fatal. Ho haurem de saber fer, però. De la mateixa manera que vam haver d'assumir que calia tancar-se a casa, quan només hores abans havies anat a esquiar amb la família o havies fet un dinar multitudinari amb els amics en un restaurant que estava a petar.