Els humans som socials per naturalesa. Per si hi havia algun dubte, ho demostrem una vegada més aquests dies quan just ens han entreobert la porta i de seguida hem corregut a trobar-nos amb familiars, amics, col·legues de qui feia més de dos mesos que, en el millor dels casos, només els vèiem la cara a través de pantalles. Fem bona la frase dels filòsofs en la qual s’afirma que la nostra vida es construeix sobre la base de les relacions amb els altres, de la convivència, de viure en comunitat, en definitiva. Amb permís de Hobbes, és clar, i la seva mítica frase “l’home és un llop per a l’home”. Només nosaltres amb les nostres relacions acabem decidint si aquesta dependència dels uns amb els altres que es genera del conviure fa bones les paraules de Hobbes o bé ens acostem més a Aristòtil –“l’home tendeix per naturalesa a la sociabilitat”– o ens quedem en l’entremig rousseaunià que, tot i afirmar que l’home és bo per naturalesa, reconeix que la vida en societat genera tensions i que, per tant, la pròpia societat ha de trobar els mecanismes per a l’entesa. Tot plegat m’hi ha fet pensar aquesta mena de desbandada –si se’m permet l’expressió– que s’ha produït en molts pocs dies, pràcticament des de l’anunci la setmana passada que a partir de l’1 de juny ens desconfinaven, encara que sigui amb prevencions. I en aquest estadi que ens trobem demostrarem quina teoria és la bona: si serem sociables, si sabrem gestionar les tensions o serem llops... o potser les tres alhora, que de tot hi ha a la vinya del senyor.