Quanta misèria!

Potser si no hagués fet rodó tantes vegades a col·legi, a hores d’ara ja no m’estranyaria que, tot i que dos més dos sempre fan quatre, el quatre és diferent segons per a qui i segons les circumstàncies. Segur que la senyoreta ho devia explicar, però ho devia fer un dels dies que jo anava a la riera a caçar gambusins (una mena de tamarros).

M’assabento que, després de santificar les persones que van dedicar esforços i hores a fer boços casolans, ara hi ha qui les denuncia per intrusisme. No goso ni imaginar què serem capaços de demanar als professionals de la sanitat als quals alguns han aplaudit, però puc fer el compte de la vella: del sou miserable que cobren, els en podríem treure un tant per fer-los pagar que hagin tingut feina i hagin pogut sortir de casa mentre els altres ens havíem de quedar tancats. I els polítics? Diu que es rebaixen el sou i no vull ni saber quant, perquè estic convençuda que, si se’l van abaixant, quan tinguin un souet com el meu (i suposo que com el de la majoria de vosaltres), jo ja criaré malves. Em pregunto com ho puc fer per entendre una mica de què va tot plegat i a què coi juguem ara que tothom deia que canviaríem la manera de fer i que tornaríem a una certa humanitat, però ho tinc negre. Filla d’una família humil, no puc esperar altra herència que el record; incrèdula de mena, no resaré cap oració per aconseguir un miracle; animal acostumat a la llibertat, no en faré cap de grossa per por que m’engarjolin; burra de naixença, no deixaré de bramar...

Amb tot, tinc la solució per no encaparrar-m’hi gaire. Tot plegat haurà valgut la pena perquè el país ha gestionat molt bé la situació i aviat podré sortir al carrer i, a banda d’anar al súper o a la farmàcia (no faig esport ni tinc gos), podré fer el cafetó al bar o dinar al restaurant i baixar a veure la mar i aquells a qui enyoro tant. Però, ca! Es veu que jo no podré anar Runer avall per culpa del papu, però que, amb calés a la butxaca, el papu tindrà llibertat absoluta per pujar a veure’m a mi. Allò del dos més dos que no sé si fan quatre. Així és la nostra societat, aquestes són les nostres lleis, aquest és el món que ens hem construït i en el qual vivim. Recollons! Quanta misèria!