Els efectes atípics del coronavirus

Caminem cap al final del confinament, al qual ens hem sotmès de bon grat des de fa unes quantes setmanes. Toca doncs ara fer un primer balanç d’aquesta pandèmia. Balanç mèdic, evidentment que no. Més aviat un balanç en clau de divertiment.

Hem pogut comprovar durant aquest llarg període que el virus, més enllà dels humans, atacava igualment els rellotges dels nostres estimats ministres. En efecte, les rodes de premsa diàries fixades a les 13.00 i a les 20.00 hores varen començar quasi sempre amb un retard important i difícilment explicable. A poc a poc s’ha anat arreglant i suposarem, doncs, que s’ha injectat cloroquina als rellotges, perquè recuperin el seu moviment habitual. Per cert, no es pot treure d’aquestes circumstàncies cap conclusió sobre la bondat d’aquest medicament però, en tot cas, no seria de més informar d’aquesta casuística al professor Raoult, a Marsella, a fi que ho tingui en compte en les seves futures anàlisis.

Una altra evidència innegable és que la crisi ha demostrat que l’ofici de perruquer no és únicament un ofici, sinó també un art. Així ho posen en relleu aquests pentinats casolans que hem creuat pels carrers i que exemplifiquen, a contrario, la dificultat d’executar un tall que respecti les normes estètiques acceptables. Si mai hem de travessar una altra crisi de mateixa amplitud, no serà de més incorporar aquest servei als anomenats essencials, amb la finalitat d’evitar aquestes desastroses imatges de cabells martiritzats de mala manera.

Finalment, no podem deixar de banda que el coronavirus prové d’un país comunista, la Xina. I hem de constatar que un dels seus efectes més sorprenents és l’erradicació instantània de qualsevol gran fortuna en el nostre país. Així, en els estats de l’entorn, els fons de solidaritat creats es van nodrir de les aportacions quantioses d’aquells que, gràcies als seus esforços, havien acumulat unes riqueses molt superiors a la mitjana dels seus conciutadans. A casa nostra, el fons gestionat pel Govern no ha conegut cap aportació d’aquest tipus. Una mica més de dos milions d’euros en uns 60 dies de crisi confirma la inexistència de grans fortunes a Andorra i, consegüentment, la victòria ideològica incontestable de Xi Jinping.