Qui o què marca les nostres línies vermelles? Els que en tenim, és clar, que de vegades hi ha qui mou els seus principis com quan jugàvem a les gomes al pati. Conceptes personals i intransferibles -potser- antiquats, com la lleialtat o la veritat, serveixen en els moments difícils com una brúixola, o esdevenen una molèstia que cal fer callar? Són també líquids, canviants? Adaptables a persones o circumstàncies? La gran majoria sabem el que està bé o malament. A grans trets, si més no. Però no sempre som capaços de distingir entre el que està bé i el que ens convé. I aleshores, quan les friccions del dia a dia ens forcen a la contradicció, tendim a buscar les estratègies necessàries per justificar el que, en el fons, sabem que és injustificable. Als detractors habituals d’aquesta columna, ja els dic que no intento alliçonar ningú. N’hauria de saber per fer-ho, i aquest -com qualsevol altre espai d’opinió- no és més que això: un espai de reflexió. Per qui vulgui sumar-s’hi. Aquests dies hi ha preguntes que potser alguns ens fem, potser perquè són temps en què la incertesa ens fa dubtar de tot, o gairebé. Perquè res no és segur, perquè tot allò que fa tres mesos donàvem per fet, avui està als llimbs. Potser tot plegat no és més que l’oportunitat de prendre consciència que la incertesa és el nostre estat natural, malgrat només ara ens n’adonem, a cop de vertigen. Deia Kant que la intel·ligència d’una persona es mesura per la quantitat d’incerteses que és capaç de gestionar. Tots plegats, ens estem fent més savis aquests dies i –de retruc- estem ensenyant de quina pasta estem fets.