La manta

[A] Quin dia, tu. Quina sèrie més perfecta! Tres de tres. Tres reunions i a totes tres t’hi has pogut connectar cinc minuts abans. Tres reunions i te les havies pogut preparar totes. Aportacions brillants a les dues primeres, una intervenció clau a la tercera que ha permès desfer a temps el nus amb què us estàveu embolicant... Què més es pot demanar? I, com que la cosa sembla tranquil·la, veient que avui no et sol·liciten, aprofites per enllestir abans del previst aquell informe. L’acabes d’escriure, rellegeixes les conclusions, canvies una coma de lloc, comproves que el format estigui bé, el deses, l’envies, tanques la pantalla, t’aixeques, obres la porta, fas via cap al menjador, te’ls trobes allà al sofà, en la mateixa posició en què els vas deixar fa moltes hores, quan et vas tancar a la cambra que fa de despatxet improvisat, els dius ei, com va, no et responen, de fet ni et veuen, i sents que has fallat, sents la frustració com puja, sents com s’esvaeix aquella sensació de dia brillant que t’envaïa feia tot just una estona.

[B] Quin dia, tu. Quin matí! I com passen les hores... Dinareu a quarts de quatre, però se te’n refot. Com et mirava el gran quan has aconseguit –per fi, amb la vuitena estratègia– desfer-li aquell bloqueig amb les fraccions. I quin fart de riure amb la petita, amb aquella història amb paraules rares que us havíeu d’inventar. I com se’n fotien de tu i de la teva incapacitat per seguir el ritme de la classe d’educació física que us han penjat. Quan comenceu a endreçar-ho tot, vas passant cap a la cuina, poses l’aigua al foc i mentre esperis que bulli, ara sí, fas un cop d’ull al mòbil, centenars de whatsapps, tretze correus, i potser el primer no, però el tercer és implacable i t’esborra el somriure i t’afegeix tres o quatre tones de pressió a les espatlles.

[C, D, etc.] Treballes i estàs per la canalla, però els plats s’acumulen a l’aigüera i la pols als prestatges. Et capbusses en un tema urgent, però s’acumulen els semiurgents.

Confinament manta, vaja: si estires per aquí, et destapes per allà. (I això per als privilegiats que mantenen la feina...) Ha canviat tot, però no ens hem pogut desfer de la sensació permanent de no arribar enlloc, de no ser mai del tot allà on som. Queda pendent per al setembre. Un cop més.