'Hic sunt dracones'

Penseu en un cartògraf de l’edat mitjana i en el seu món, els confins del qual acaben poc més enllà del continent. La resta del territori és un misteri que li provoca por i, al mapamundi, hi dibuixa criatures mitològiques i hi escriu un advertiment: la locució llatina Hic sunt dracones, aquí hi ha dracs.

La paraula confí prové del llatí confinis, formada pel prefix con-, lloc comú, i finis, límit, i es pot interpretar com a veïnatge. En un llatí més tardà apareix el verb confinare, que descriu l’acció de tancar i implica limitació. Avui en dia, la càrrega emocional d’aquesta paraula dependrà del marge de llibertat a què hem estat sotmesos i de la confiança dipositada en nosaltres.

Aquests últims dies s’ha parlat de Suècia, que ha confiat en la responsabilitat dels seus ciutadans i no els ha confinat. La broma fàcil sobre aquest model de gestió de la llibertat individual seria dir que el govern escandinau s’ha fet el suec, una expressió que té el seu origen en els mariners que atracaven en ports estrangers i aprofitaven el desconeixement de l’idioma per fer la seva. Ara bé, dels suecs també es podria dir que s’han fet l’andorrà, perquè si una cosa compartim uns i altres és aquesta expressió identitària. Fiter i Rossell el 1748 ja parlava al Manual Digest del costum de fer l’andorrà com una forma de prudència política que recomanava “a fi d’evitar un gran dany o aconseguir algun profit”. Per a Fiter i Rossell consistia a “fer el cec, mut i sord” i ho resumia dient “fer, en fi, l’andorrà (com se sol dir per tot Catalunya per expressar taciturnitat i prudència)”.

Vist així, fer l’andorrà, o el suec!, és un vot de confiança que els polítics dipositen en la ciutadania i del qual, més enllà d’algun paternalisme, en podem estar orgullosos. Si fora dels confins hi ha dracs, millor que ens arremanguem junts. Si som bons per votar, som bons per lluitar i defensar, sigui quina sigui la bèstia.