Somriem!

En aquest estat de confinament, de sofriment pels malalts i d’angoixa de tots pel futur, és més convenient que mai una pinzellada d’humor. “Un somriure costa menys euros que l’electricitat. I dona més llum!” (dita popular). Ens convé molt somriure i no perdre l’esperança en un futur nou que tots plegats haurem de construir. Doncs, somriem!

“Si vous voulez que la vie vous sourie, apportez-lui d’abord votre bonne humeur” (Spinoza) Si voleu que la vida us somrigui, feu-li abans do del vostre bon humor.

Posem-hi, doncs, una mica d’humor i fantasia. Retrocedim al temps de la Creació: La Mona era tan guapa, tan guapa que no sabia si posar-se guants o xiruques de muntanya per embellir-se més. Avui, a AINA, les nenes i les noies mones, que ho són totes, de guapes, calcen xiruques de muntanya i presumeixen de fulard groc, blau i vermell. Aquest fet crearà unes colònies d’estiu postconfinament que seran una monada. Per això, els ainistes cantaran i dansaran al voltant del foc de camp i sota les estrelles la cançó del Mono Orangutan.

“Rire, c’est bon pour la santé! (Et c’est prouvé.) de la revista LA VIE. Riure és bo per a la salut. Està demostrat!

El temps de confinament ens convida a observar. Mirem cinc vaques que peixen davant del prat d’AINA a l’altre costat del Valira d’Orient. Una vaca que no té la cara de la bruna andorrana, es troba un guant de protecció del coronavirus. Ella, tota entusiasmada, crida les seves companyes de pastura, els el mostra dient: “Mireu, un un soutien-gorge!”

Per exigir una cosa als altres, hem de començar per complir-ho nosaltres primer. Jo bé ho intento, per poder-ho exigir també a totes les monitores i monitors. Hem de ser tots una persona de paraula com Jesús. Era el Divendres Sant. Maria, la Dolorosa, plorava agafada al peu de la creu. Jesús, clavat a ella, la contempla i li diu per consolar-la: “Mama, fins Diumenge!” Jesús ho va complir. I Diumenge va esclatar la joia de la seva Resurrecció i menjaren junts la mona de Pasqua cantant al·leluies com a caramelles!

Ho vaig sentir de petit a Bellcaire: “Res no dura tota la vida, tampoc les penes”. Doncs, aparteu-vos de la tristesa que és la porta fronterera de la depressió.

La Conxita ha regalat a cada mossèn d’Andorra una mona de Pasqua. Mil gràcies, Conxita, en nom de tots els companys mossens. Comparteixo la meva mona regalada amb els temporers acollits a la Borda de Meritxell, casa de trobades de formació dels joves de campaments CAINA i de TAMARROS. Ho fem en taules separades, com mana el ministre de Salut. La Maria Cristina de Xile es menja el seu tall de mona amb els ulls tancats. M’imagino que ho fa de tan bona que la troba. Però, no és així. “Tengo colesterol y el médico me ha dicho que los dulces ni verlos”.

“No hi ha joia, creadora de somriures, més gran que la que no s’espera” ( Sòfocles)

En aquest temps de confinament, una penitent se’m confessa via internet: Mossèn, “és més fàcil per a mi maniobrar amb l’ordinador que amb el meu home. A l’ordinador només em cal dir-li una vegada el que necessito i per entendre’m amb el meu home sovint haig de repetir-li les coses dues o tres vegades”.

La consolo. A mi em passa el mateix, m’entenc millor amb la meva Confident la Mare de Déu de Meritxell que amb els meus superiors. A la Meritxell , ni em cal demanar-li el que necessito per a mi i per als joves que amb els meus superiors s’ha de consultar el dret Canònic.

El Xavi ha tret del fons del bagul la gralla que tocava en els anys de joventut. Assaja totes les hores del dia per sumar-se als aplaudiments i altres instruments musicals que homenatgen el món sanitari d’Andorra. La dona, nerviosa de tan soroll, l’escridassa: Prou música!

El marit comprensivament l dolçament li respon: Sí Mi Sol.

Els savis en coronavirus aconsellen que les persones confinades controlin la beguda alcohòlica. Un marit es declara novament a la seva dona:

-Qui ho havia de dir que un parell de vasos de whisky et facin tan riallera, dolça, simpàtica i seductora...

- Si jo no he begut, li diu secament la dona.

- Jo sí! Només dos vasos de Chivas, li revela el marit.

Baixant de la Pica d’Estats, el 25 d’agost de 1983, centenari de l’ascensió de mossèn Cinto Verdaguer, vaig explicar a un polític, prohom de Catalunya, un acudit picant. La seva resposta va ser: “Mossèn, per què perd el temps amb segons quins acudits...! Òbviament, ni va somriure. En el meu interior vaig dir-me: “Un home que no riu acaba malament”. I la història m’ha donat la raó. Ai, d’aquell que no somriu!

En aquest temps de confinament, he remirat molts DVDs que tinc als prestatges d’AINA. El més emotiu que he remirat, és el film MARIA LLENA DE GRACIA. Una mujer para la eternidad de Noam Jenkins. Relata la mort de Maria, Mare de Jesús, acompanyada de set apòstols i d’una noia que es diu Sara. La pel·lícula acaba amb: “La pau sigui amb vosaltres. Estaré sempre amb vosaltres, un somriure i tanca els ulls”.

Per a la meva Confident, i la dolça Mare de tots, Maria, el somriure és la pau; fins i tot en el moment de la mort i més enllà. La festa de Sant Jordi m’ho ha recordat: “A la vida no hi ha problemes; hi ha reptes. No hi ha obstacles; hi ha proves”.