Parells o senars

Desenganyem-nos: tants caps tants barrets i cadascú per on l’enfila. Dubto que hi hagi ningú al planeta que sàpiga del cert quina és la crua realitat (per cert, vejam quin dia algú es decideix a coure-la d’una santíssima vegada!), però tothom filosofeja i cadascú ho veu diferent.

A Andorra, des que ens deixen anar a pasturar, el país s’ha dividit entre senars (els bons de la pel·lícula) i parells (els altres); els primers, com els caragols, només podem sortir els dies que plou, i els altres, com les serenalles, els dies assolellats. Catalunya, des que poden treure les criatures a fer pipí, s’ha dividit entre els qui es menjarien els nens a petons i els qui se’ls fotrien al forn; els primers, com els animals de companyia, ho curen tot a llepades; els segons, com les mules, tot són coces i brams. Això sí, com que els andorrans han de demostrar que la virtut unida és més forta i els catalans que si no fos per Madrid tot aniria millor, tots hem d’anar amb màscares (fins que caiguin les caretes, si algun dia cauen). Però tot això és la teoria. A la pràctica, hi ha més divisions: els qui obeeixen a ulls clucs el que diuen els polítics (uns quants que ho fan dient amén i els altres tot criticant-ho), els qui passen de tot i els qui s’hi freguen el cul; els qui se salten les normes, els qui els vigilen cobrant (dues faccions: els pacífics que, com a molt, multen, i els qui hostien sense manies) i els espietes de darrere els vidres, valents en l’anonimat, que els denuncien tot delatant-los; els qui només pensen a sortir i els d’on hem d’anar si no hi ha bars; els qui pensen que tot anirà bé perquè Déu tanca una porta i n’obre una altra i els qui estan convençuts que no ens en sortirem ni amb fums de sabatot perquè fa temps que estem deixats de la mà de Déu; els qui... i els qui...

I jo, què voleu que us hi digui? Només vaig fer un curs de filosofia (d’història de la filosofia, no ens confonguem) i me’n vaig passar la meitat fent la botifarra i el cigarret en unes taules al final de l’aula i l’altra meitat fent el cigarret i parant el sol a la terrasseta que donava a la classe. Parafrasejant el poeta, tinc mitja vida condormida, però l’altra meitat és amb mi per no deixar-me sens vida.