Creat:

Actualitzat:

Fins i tot el Punset es va morir. El problema de morir-se aquests dies –sobretot pels que ens quedem- és que transitem la negació, la ira i la culpa en un tres-en-un ràpid i asèptic. El temps de tancar-li els ulls i acompanyar el fèretre al crematori. La depressió l’hem bescanviada per la incredulitat i la sensació que res del que passa no és real. Els dies que ens han tocat viure fan que l’acceptació i la tornada a la rutina quedin suspeses sine die. No hi ha hagut comiat, no sempre els hem pogut acompanyar, no sempre era un final tan ràpid ni previsible... tot es precipita. Com si fóssim una bala disparada a l’aire per accident que mai no arriba a caure. Que no arriba enlloc. Aquí estem, suspesos a l’aire. Esperant que el seu mòbil deixi de sonar de tant en tant. Mirant de calcular quan li hauria quedat si no hagués estat pel bitxo. El bitxo. Tots hem patit per algú aquests dies. Amigues a l’UCI, que sembla que van millor i aviat passaran a planta. Són els missatges que et fan somriure aquests dies. D’altres, no tenen tanta sort. I si ja és complicat encarar la mort en la nostra societat, ara, quan fins i tot ens han arrabassat els pocs rituals de pas que ens quedaven, ens quedem com si de sobte haguéssim de pujar una escala sense graons. Quan tot això passi. Aquesta frase que darrerament ha esdevingut un mantra. Quan tot això passi, ens tocarà plorar. No sé pas com ens ho farem, ni si hi arribarem a temps. Però caldrà plorar, tots junts, més enllà dels vincles personals, per totes aquestes persones que aquests dies moren soles i no hem pogut acomiadar.

tracking