Els llimbs

“Tot anirà bé”, diuen. I us ben juro que no sé d’on ho treuen ni si realment s’ho creuen. Un dia érem tots al carrer i l’endemà, tancats a pany i clau, amb la mosca al nas, atents a uns polítics que no sabien què dir-nos i disposats a fer bondat. “Tot anirà bé”, afirmen. I han passat els dies, i continuem enclaustrats, amb els nervis a flor de pell, les butxaques cada cop més buides, amb la paradeta tancada, disposats a trobar algú que ens vulgui canviar els fills per un gos que ens permeti anar-lo a passejar, atents a uns polítics que no saben què dir-nos... “Tot anirà bé”, repeteixen. I ja hem après a fer mar i muntanya, pa, brunyols de l’Empordà i tortell de Rams (la mona, ja fa temps que la fem)... ja hem fet gimnàs al ritme de tots els tutorials, hem sentit tots els miniconcerts i els poemes que tots els músics i els poetes han penjat a les xarxes i fins i tot hem llegit tots els llibres haguts i per haver, en veu alta i en veu baixa, del dret i del revés... i, parafrasejant Beneditti, a hores d’ara, que ja ens pensàvem que teníem totes les respostes dels polítics, de cop i volta ens estan canviant totes les preguntes.

“Ens morirem tots”, diuen. I us ben juro que no sé d’on ho treuen ni si realment s’ho creuen. Però, és clar, veient segons quins programes de televisió dels països del voltant, segons quines estadístiques, segons quins polítics i segons quines declaracions, sembla que no hi hagi cap altra sortida i que, indefectiblement, estem abocats (com si no ho estiguéssim sempre) a anar un darrere l’altre cap al canyet. “Ens morirem tots”, repeteixen. Sense adonar-se que mai ningú no s’ha quedat aquí per vestir sants, que la fi del món cada dia arriba per a algú, que la mort és certa i l’hora és incerta. “Ens morirem tots”, és clar que sí, un dia o un altre.

I jo soc als llimbs, com aquelles criatures que no han arribat a agafar l’ascensor del cel ni de l’infern, a mig camí, passant la vida sense pena ni glòria, gens entusiasmada amb el “Tot anirà bé” que comporta sortir als balcons a aplaudir i a cantar fervorosament l’himne nacional. Però és quan arriba el “Resistiré” que canvio de bàndol i m’autoconvenço que no tenim remei, que, inevitablement, “Ens morirem tots”.