x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
paraula i vida

Una Setmana Santa diferent

És estremidor aturar-se a escoltar el patiment de tantes persones i famílies
Actualitzada 05/04/2020 a les 07:09
Certament, celebrem aquest any, una Setmana Santa peculiar. És estremidor aturar-se a escoltar el patiment de tantes persones, de tantes famílies, però sobretot de tants malalts que han estat infectats per aquesta terrible malaltia de la Covid-19. Molts d’ells, familiars i amics nostres. Aïllats en la més absoluta soledat, pel temor del contagi... Una malaltia que avui, a tot el mon, destrueix implacablement la vida de molts homes i dones, que moren en la soledat i la tristesa de no tenir algú a la vora, sobretot, en el moment del seu traspàs. És una experiència d’angoixa, de soledat i de sofriment... El sofriment porta a molts a cridar a Déu. No tots ho fan de la mateixa manera. Alguns pregunten per Déu teòricament. Com pot Déu permetre això? Tenen la impressió que Déu és una espècie de força cega i insensible que no es preocupa de ningú. Aquest plantejament ho fa, en general, l’espectador. Aquell ho mira des de lluny i sense cap interès. No és aquesta la pregunta de qui pateix en la seva pròpia carn. El seu crit té un altre accent més punyent: Déu meu, on ets?, per què t’ocultes?, no sents el meu dolor i la meva pena? Pensem en aquella turba de gent sense recursos, que davant la pandèmia que estem vivim, no sap què fer i ni cap a on mirar... Al centre de la fe cristiana hi ha una història de la Passió. És la història de Crist perseguit, abandonat, torturat i crucificat. Cap altra religió té una figura martiritzada al seu centre. Però el que és més escandalós encara, al centre d’aquesta passió hi ha l’experiència de l’abandonament de Déu. Per això Jesús llança un crit punyent: Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? El que angoixa Crist no és només la mort. És la por que, després d’haver confiat totalment en el Pare, aquest el pugui “abandonar”. Però en la primera comunitat cristiana afirmen rotundament el contrari. En Crist estava Déu reconciliant el món amb ell (2Co 5, 19). Quan Crist pateix a la creu, el Pare pateix la mort del seu Fill estimat. Tots dos pateixen encara que de manera diferent: Crist pateix la mort en la seva carn humana. El Pare pateix la mort del seu Fill. La Passió de Crist fa patir a Déu, és la Passió de Déu... Això ho canvia tot. Si Déu mateix estava patint en Crist, llavors Crist porta la comunió de Déu amb els qui es veuen humiliats i crucificats com ell. La seva creu, aixecada entre les nostres creus, és el senyal que Déu pateix en tot sofriment humà... A Déu li fa mal la tragèdia del virus que afecta i mata i fa sofrir els nostres germans i germanes avui, la humiliació dels febles davant els poderosos, o l’angoixa dels torturats en tantes presons. Aquest Déu crucificat amb nosaltres, és la nostra esperança. No sabem per què Déu permet el mal. I encara que ho sabéssim, no ens serviria de gaire. Sabem que Déu pateix amb nosaltres.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts