Diuen que de situacions com la que tenim se’n pot treure alguna cosa. Potser és que podem viure amb menys i potser estem davant l’oportunitat de fer un canvi de model. Aquesta crisi ens està mostrant la diferència entre l’essencial i el superflu, entre el que és urgent i el que no, entre el que necessitem i del que podem prescindir i del que ens omple i el que ens sobra. Seria com deien els nostres padrins triar el gra de la palla i en la nostra societat malauradament tenim molta palla. Penseu en què enyoreu, a qui voldríeu abraçar i amb qui compartir una copa, les persones que us sumen i les que us resten. En la societat de l’aparença costa distingir allò substancial del que és insubstancial, el que és autèntic de l’artificial. Treballem dur, competim amb el del costat per poder lluir el millor cotxe, portar les joies més grosses o fer el viatge més car… per mostrar a fora el nostre múscul, els nostres contactes, el que considerem que és el nostre valor.
En el confinament ens adonem que el que importa són les estones a compartir amb la família i els amics, sortir a passejar per la muntanya o fer el nostre esport preferit. Tancats a casa poc importa la marca del cotxe que tenim aparcat al garatge si no ens porta enlloc. Aprenem que el temps que compartim amb els nostres, els somriures i la llibertat valen molt més que qualsevol trofeu. Així doncs, apostem per un canvi de model més col·laboratiu en detriment de l’individualisme luxuriós en què ens acostumem a moure. Aprenem a veure el que és fonamental del purament prescindible.