'Vade retro', virus por

Joan Carles Sasplugas, amic i company en els articles d’opinió al Diari d’Andorra, ens alliçona i escriu: “Vivim en un món excessivament accelerat. Molts cops ens sentim desbordats per les circumstàncies. Treballem i gaudim acceleradament. Sovint actuem sense pensar. No digerim els nostres actes...”

El coronavirus ens ha fet trobar una desacceleració forçada, que no havíem pogut aconseguir amb una mica de cap i amb una mica de bona voluntat. El problema és que “el senyor coronavirus” ha anat massa lluny. Ha posat el motor del 80 per cent de la societat del segle XXI a zero. Però l’alarma del coronavirus esdevé tragèdia si no evitem, de totes totes, el seu maridatge amb el virus de la por.

Llegim a l’Evangeli del dia 19 de març, festivitat de Sant Josep, que l’àngel, del qual no en sabem el nom perquè representa tota la cort celestial, es dirigeix a Josep amb un missatge contundent: “Josep, no tingues por de prendre Maria per esposa!”

Jesús recalca molt el tema de la por, perquè un dels cavalls de batalla amb els quals es va enfrontar, després de la hipocresia, fou el de la por. Ell mateix diu a Pere, Jaume i Joan al cim del Tabor: “Aixequeu-vos, no tingueu por!” I també als Dotze que veuen trontollar la barca enmig del llac: “De què teniu por, homes de poca fe!”

El Concili Vaticà II reprèn la línia de Jesús sobre la por, quan diu: “A l’Església ha d’haver-hi, superant tota mena de por, una constant reforma ja que com a institució humana la necessita”. La por a prendre riscos ens roba l’audàcia per renovar creativament la vivència de la fe cristiana dels nostres joves. Jean Vanier (+2019) diu: “És perquè ens agrada sentir-nos en la seguretat de la nostra vida rutinària, de les certeses... Avons-nous peur de tout ce qui pourrait nous déranger? El Déu de l’Amor i l’amor de Déu ens criden a vèncer la por.”

Les persones amb por, que passen les hores queixant-se, no fan altra cosa que enrarir encara més l’ambient i alterar el seu ritme cardíac. La catedràtica de Llengua Espanyola experta en comunicació Estrella Montolio, ens adverteix: “Los hablantes que usan en todo momento frases cargadas de negatividad no solo empozoñan su entorno, sino que también perjudican su propio equilibrio hormonal i emocional”. Cridem ben fort tots plegats: “Virus de la por, no permetrem mai de la vida que nodreixis el coronavirus... Vade retro! Marxa enrere!”

No ens accelerem, com escriu l’amic Sasplugas. Ni ens desaccelerem. Seria com donar la raó i una major entrada als “senyors virus de la por i del coronavirus”. Vivim amb intensitat el minut present.

Si observes una flor durant un minut, començaràs a estimar la bellesa. Quan el coronavirus se n’hagi tornat als inferns, que és casa seva, encaixeu la mà a un amic durant un minut i li transmetreu un missatge de fidelitat. “No somiem passats que el vent s’ha emportat...”, cantem amb Llach. Deixem el demà per als somiadors. Visquem amb intensitat el nou minut present. Ens cal refer tot el malmès i somiar en un millor demà.

Ens convé viure de petits moments... Abans de començar la celebració de la missa, guardo un minut de silenci recolzat en la calaixera de la sagristia. Em pregunto: quin missatge vull compartir amb els parroquians? Abans de moure fitxa en una partida d’escacs, observo durant un minut el jove contrincant. Durant un minut, m’emmirallo en el petó amorós que el sol ponent fa al Gran Cuvil. Des del Grau Roig els faig una foto, mentre uns núvols senten la gelosia del petó amorós. Entre llençols, cada nit em guardo un minut per recordar quina ha estat l’alegria més gran del dia. I encara un minut per dir: “Gràcies, gràcies, gràcies”

A Bellcaire, de petit, m’ensenyaren a contemplar durant un minut la bellesa dels colors. Els bellcairencs anhelaven per a la mainada una vida acolorida i bonica. Ens deien: “Al color blau, l’amor hi cau. Al color groc, l’amor és poc. El color vermell inflama l’amor més bell. El color ametlla amara la pregària sincera. Avui, els ainistes canten per dir “bon dia”: Blau és el color del cel al despertar... Verd és el color del prat d’AINA al despertar... Blanc és el color de la neu a dalt del cim... Tots aquests colors m’agraden a mi, si tu ets amb mi”. Somio un món de colors. Els meus educadors, persones de la postguerra, m’infongueren la convicció: “És possible un món de colors.”

Allunyem-nos del color gris. És el color del temps perdut, de les ocasions desaprofitades a causa de la mandra, dels deixar-se portar. És el color de les enraonies inútils, dels somnis teledirigits per la televisió o de l’“ara no em ve de gust”. És el color de les queixes amargues. És el color del virus de la por que frena la inculturació imprescindible i sempre necessària en tot moment i en tota institució per fer més entenedor el missatge de l’Església i apropiar-lo als nous temps.

Us faig una confidència: El confinament per protegir-nos dels virus m’ha portat a garbellar els minuts. Contemplo garberes ben granades i m’obro a la lectura, amb diversos títols com: Un estiu a la fi del món, de la Laura Casanovas. Gràcies, Laura, de fer-me present des del teu poble de Ges, a l’Alt Urgell, la llengua dels joves... Lo Bueno de tener un mal día, d’Anabel González. Gràcies, Anabel, per ensenyar-nos que el problema no rau en la crisi, sinó en la no-gestió de la crisi i en la manca de gaudi de la vida quotidiana... I la papallona va volar. 52 històries sorprenents, de Mario Delpini. Gràcies, Mario, per la fontana imaginativa i evangèlica on podré pouar la recreació de nous contes de bona nit per als ainistes 2020. Ara llegeixo: La sagesse expliqué à ceux qui la cherchent, de Frédéric Lenoir. I si puc, acabo la jornada passant films dels meus anys 40: Veridiana, Alguien en que creer, Un mundo mejor, Judas, Teresa de Ávila... Els anys passen, però sortosament, els antivirus resten al nostre abast!

En aquests dies d’alarma, demano cada vespre a la meva Confident, la dolça Mare de tots, Maria de Meritxell: la tendresa que necessitem per cuidar-nos com cal; la voluntat necessària per dur a terme els canvis que positiven la negativitat i la humilitat per poder estimar tothom. Ella somriu: Vade retro, virus de la por. Estima! D’aquesta crisi col·lectiva no en naixerà pas la por, sinó la caritat. “La chose importante à garder en tête est qu’il ne faut jamais attendre une MINUTE pour commencer à changer le MONDE” (Anne Frank).