Una manera de passar l'estona; com Boccaccio

De pestilències, fams i guerres que han assolat el territori sempre n’hi ha hagut i, com es pot comprovar, encara n’hi ha. Algunes causaren grans mortaldats, especialment les que es propagaren a l’època baixmedieval. Malgrat la manca, d’una mínima mentalitat científica, com es podrà comprovar més endavant, de pragmatisme i d’una certa lògica mèdica, no els en faltava pas. Tanmateix la majoria de la gent confiava i feia cas a les prèdiques eclesials que sostenien que la pesta, pel mal comportament de les persones, era un càstig diví i que l’única solució passava per la penitència individual i pública.

La “pesta negra” arribà a les costes catalanes l’any 1248. Fou la primera i la més devastadora de les pandèmies medievals. Es calcula que causà la mort d’un terç de la població europea. Si aquí s’hi afegeixen les sequeres, les males collites, les fams, les guerres, etc., la conseqüència fou la provocació de desplaçaments migratoris nous. La impotència, davant d’una adversitat tan desconeguda, desfermà actituds racistes i moltes histèries

El relat que ve a continuació és la transcripció del contracte que, el 26 de setembre de 1569, per a superar un dramàtic episodi social, signaren els cònsols i prohoms d’Oliana. Aquell document, força realista, l’any 1885, mossèn Josep Riart, de cal Metó, l’incorporà, com molts altres, a les Memòries de la Vila d’Oliana que va escriure.

Aquesta és una transcripció literal.

“Lo dia 26 de Setembre de 1569 fou feta capitulació y concòrdia per y entre los honorables Joan Clariana y Jaume Solans consols lo any present y corrent de la Vila y terme de Oliana y en dit nom ajuntads en lo terme de la Valldan del Iltre. Sr Pau Solans, com a Senyor de dit lloch y terme ab llicencia seua, essent presents i asistint a las cosas davall escrites de part una, i los honorats Anton Albarell, baster i Juan Teuler de part altra, des de les coses devall contingudes y seguents.

Primerament atenent los dits Consols la vigesima necesitat que hi ha de que los cossos no resten per la vila, ni terme de Oliana ahont ni ha ja molts sense soterrar morts de mal de pesta, y considerant los perills que de això sen resulta, com son corrupcions de aires e infeccions del que ne resulta majors morts y pestilencies, de les que per los secrets judicis de Deu tenim en lo terme de Oliana i Vila; y considerant també que sens grandisim perill aixis de sas vidas com dels altres no poguen arroplegarse en lo lloch ordinari y per als efectes semblants; constant los ja la mort del honorable Miquel Torrent, altre dels consols de dita Vila, requirint-los-hu, lo Rnt Joan Bas present Rector de la Vila, y pretestanlos que si no hi donaven ordre ni cobro en que la Vila fos netejada dels cosos o cadavers, que ja eren molts dies morts per los carrers, cases y terme de dita Vila sen aniria a queixarse de llur negligència a llur superior, y deixaria la servitud espiritual de son Ofici y Carrech sobre sas animas y conciencias: moguts també per lo zel de Déu y de la caritad paternal que a tots los de la Vila y terme dehuen; y perquè no es justa cosa ni decent ans be molt cruel i aspera que los cosos dels batejats hagan de ser devorats y menjats per los llops, gossos, corps y altres animals salvatjes, usant per això de tot son poder y facultad en semblants casos, en dit nom de cònsols a ells concedit, han determinat y determinaren, que’s donàs lo carrech de soterrar los susdits morts a alguna persona o persones que lo dit carrech acceptar vulguin, essent satisfets de son condecent salari.

L’església parroquial d’Oliana, fa 370 anys, tenia un altar dedicat als sants: Roc i Pere, sants tinguts com advocats contra la pesta bubònica, malaltia contagiosa que, transmesa per les rates cellardes, es manifestava amb bonys que sortien sota les barres maxil·lars i al coll. Es diu que els empestats acostumaven a morir d’ofec.

El dramàtic episodi del segle XIII, malauradament, s’anà repetint en posteriors rebrots o reaparicions periòdiques que, sens dubte, seria el cas d’Oliana. L’historiador i economista Antoni de Capmany (1742-1813) valorà els episodis pestilents de mitjans del segle XVII com els més cruels i mortífers, que s’havien experimentat des de la “pesta negra”

...... Y com per al present vista la moltísima necesitad que hi ha d’enterrar alguns que ha ja cinch o sis dies que son morts y que’s corromp l’aire ja de llur pudó y putrefacció i lo perill que tenim de que no sen mori molts mes si Nostre Senyor no proveheix a semblants trevalls, determinarem y hem determinat donar lo carrech d’això al mestre Anton Albarell Baster natural de Fransa, habitant en Oliana, al mestre Joan Teuler, Perayre, natural de Oliana, y donantlos y asignantlos de paga y satisfacció de sos treballs 120 lliuras moneda Barcelonesa ab los pactes y capitols seguents. Primerament que los dits Anton Albarell y Joan Teuler sien obligats a enterrar fora la Vila, tots els cosos dels qui moriran durant aquest contagi o pestilencia, així los que moriran dins la Vila com fora per lo terme, o en lo fossar o en parts fora de perill de mal olor, y en clots o fosses ben fondes y per regons. Ytem: que sien obligats y se obligan dits Anton Albarell y Joan Teuler a fer durant aquest temps contagiós y alguns dies despres que Ntre Senyor haurà remediat, a fer fochs grans dos vegades al dia dintre la Vila de Oliana, dos en cada carrer cada vegada, o de romaní o de ginebre o de espigol o de altres herbes, llenya o sarces odoriferes. Ytem: que no sian los dits obligats a enterrar ni soterrar altres cossos de gent que tornon a la Vila dels qui son eixits fora del terme, si per ventura lo que Déu no vulla, quan la gent seran tornada, se tornaba la Vila a infeccionarse y tornaben a morirse, sino sols los qui avuy hi son y tenen son asiento en lo terme y Vila;y si los qui son fora de la Vila y tornaben altra vegada a moures mortaldats y morien, tampoch no hi sian los dits obligats a enterrarlos, salvo en això lo Rector y tots los de sa casa, als cuals sempre sien obligats. Ytem: es concordat, que si per ventura lo que Déu no vulla, morie Anton Albarell, apres de tres dies de avuy en avant contadors, no poden per sa mort correspondre a la obligació y promesa, que en tal cas cesi la obligació y promesa que tindran ell y son company y se aconsiguesquin la mitad del salari que seran –60 lliures Barceloneses de les cuals poden disposar, y sia la Vila obligada a pagarles a qui ells disposaran y donaran y lo mateix, si morien de así a 15-20 o 30 dies y no habien acabat ab sa obligació, remanent encara persones que morisen y cossos per enterrar. Ytem: concorden dits consols de satisfer y pagar als dits mestre Anton Albarell y Joan Teuler (a) Plantí.”