Telequè?

Amb el teletreball, la meva dona no para de fer videoconferències. No sé si és per la novetat o perquè el so del portàtil està molt fort, però fan un escàndol de por. Sembla com si a casa s’haguessin colat tots els seus companys de feina. La hiperconnectivitat la té estressada. Ara no em toquis la moral o et foto l’ordinador per barret. Això m’han dit els seus ulls botits que brillaven amb una inquietant lluïssor just quan anava a dir-li que no fessin soroll. Frenada d’emergència. No he obert boca, he fet com qui passava pel menjador en direcció a... enlloc. Mitja volta. Pla B. M’aïllo al despatx amb els auriculars. Treballo una estona i a l’hora d’esmorzar, prenc un cafè mentre navego pels diaris i surfejo per les xarxes a la recerca de novetats. Però tanta informació i opinió em saturen i per primer cop em criden l’atenció els anuncis. Internauta incaut, clico l’oferta d’una bonica caseta de jardí. Ideal per guardar-hi les eines del jardí o l’hort. Està molt bé de preu. Descarrego el catàleg per saber-ne més. No inclouen el transport ni el muntatge però un tutorial demostra que és molt fàcil i asseguren que tothom pot fer-ho. Això em frena. Segur que no és tan fàcil. També trobo una oferta molt bona de mobles de jardí. A la foto es veu una família fent l’aperitiu mentre el pare s’ocupa de la barbacoa. El preu inclou el transport però només dins la Unió Europea. Aix, Europa i les fronteres. De link en link acabo mirant un jacuzzi d’exterior per cent euros. Com pot ser? Clico, xafardejo, busco la trampa però no n’hi ha. Oferta especial fins a esgotar existències. Miro mides, pesos, transport, muntatge. Que bé que ens aniria. Envejo la família del catàleg –que em recorda vagament la que seia als sofàs de jardí–. Ja m’hi veig. Amb la il·lusió, surto del despatx per comentar-ho però em freno de cop. Que idiota! Nosaltres no tenim jardí. Fora caseta. Fora jacuzzi. Deu ser la desorientació d’aquests dies. És tot tan confús. Confinats, ens sentim estranys a casa nostra. Atrapats, només pensem a sortir fora. És absurd perquè en realitat som uns privilegiats. Tenim casa. Tenim metges. Infermeres. Supermercats. Transportistes. Ja voldrien tot això als camps de refugiats. Nosaltres ens amaguem d’un virus. Ells fugen de la guerra.