Creat:

Actualitzat:

Tanta conya amb els realitys poca-soltes amb què les cadenes generalistes intenten liderar els índexs d’audiència, i ara resulta que ens n’hem ficat de patac en un de ben gros, a l’estil supervivents però sense cap paisatge tropical a la vista, si no és el del fons de pantalla de l’ordinador. I tot per culpa del que Sancho Rof (aquell ministre de Sanitat espanyol quan la crisi de l’oli de colza del 1981) hauria definit com “un bichito tan pequeño que si se cae al suelo desde una mesa se mata”. També llavors els discursos oficials van començar qualificant la crisi sanitària com “menys greu que la grip”, i, ves per on, ara ja ens trobem en un estat d’alarma com no s’ha conegut en dècades. En aquest reality forçat, però, ningú no coneix ben bé les regles del joc, que, a més, van canviant gairebé hora a hora; ni hi ha tampoc cap possibilitat de ser “nominat” des de fora per abandonar la partida. No queda més remei que armar-se de seny i paciència, i, sobretot, no deixar-se arrossegar pels eventuals brots de pànic col·lectiu que hi puguin sorgir, com ara aquest cap de setmana (per sort, a petita escala), quan molts ciutadans van deixar els prestatges dels supermercats com si hagués passat la marabunta. Curiosament, la fal·lera per omplir el rebost fins al capdamunt va coincidir amb l’afirmació de l’autoritat competent que l’abastiment d’aliments i productes de primera necessitat està completament garantit (!). Quan tot hagi passat, una de les preguntes que hauríem de respondre entre tots és per què atorguem tan poc marge de confiança a les persones que hem triat nosaltres mateixos per resoldre els problemes del país.

tracking