L’Yvan Lara, en el seu article de dissabte va dir tot el que s’havia de dir i ho va dir molt bé, jo no puc afegir-hi res. Estem intentant resoldre una equació amb variables impossibles de preveure, que ens posa a prova com a individus i com a societat. És un moment frontissa de la nostra vida i quan hagi passat res no serà igual. No és el primer cop que passa i la humanitat ha patit (i superat) pandèmies terribles, inimaginables. Quan era jove vaig fer un estudi sobre el que va passar a la Seu durant la pesta negra del 1348. Imaginem-nos: a mitjan mes de juny, probablement precedida per rumors que venien de la costa, van començar a emmalaltir els primers veïns. En dos mesos va morir la tercera part de la població. Com si avui, a Andorra, una plaga matés vint-i-cinc mil persones. Però no hi va haver escenes de pànic, i aquest és el fet més sorprenent. De fet, en tots els tres-cents testaments que conserva mossèn Benigne a l’Arxiu Capitular (i enhorabona per la Creu de Sant Jordi), només hi ha dues mencions a la pesta, quan es notaris anotaven que, dels set testimonis que feien falta per validar un testament, a causa de la “ingruentis mortalitatis peste”, només n’havien pogut assistir cinc. Fa tres-cents anys, Andorra va haver de fer front a l’expansió de l’anomenada pesta de Marsella, que va obligar a establir un cordó sanitari, tancant la frontera. L’Antoni Fiter tenia catorze anys, i va reflectir aquell moment difícil a la màxima 39 del Manual Digest: “En temps de pesta […] admetre les línees […] i fer guardar los paisans de tan terrible mal.” Com ens ho farem, avui? Amb medicina, ciència, informació i solidaritat.