Bona diada nacional, quan toqui

Temps era temps, algú va inventar a Espanya l’eslògan “Spain is diferent” per atreure el turisme. Però per diferent, aquest principat, per a goig i glosa de personalitats com la del traspassat Toni Morell. Les “peculiaritats” i la seva defensa són cavall de batalla en aspectes tan transcendents com el futur tractat amb la Unió Europea. Però potser entre allò que pot sobtar més l’estranger dels nostres costums és la falta de respecte absolut a la diada nacional del 14 de març. Seria difícil d’imaginar, sinó del tot inversemblant, que a França es canviés de dia la celebració del 14 juillet o a Espanya la del 12 d’octubre, que va succeir l’anterior i nefast 18 de juliol. Enguany ha tornat a caure en dissabte i al mig de la temporada alta d’hivern, tot i que frustrada l’esperança d’una allau de turistes, ni ara ni per Setmana Santa. El que semblava un factor favorable, l’absència de coronavirus, es va esfondrar amb el positiu de la dona de 87 anys hospitalitzada, per sort en evolució favorable, i el grapat de persones sota sospita i en observació. Aquesta arribada de la pandèmia, sobtada, i potser comunitària, va córrer ràpidament fronteres enllà, com acostuma a passar en aquests temps de sobresaturació i immediatesa comunicativa a través de les xarxes. I així, d’una banda, es van multiplicar les anul·lacions de reserves als hotels; i de l’altra, el Govern va anunciar el seguit de normes i consells preventius contra una expansió massiva de la malaltia. El tancament de centres docents i d’altres llocs públics de reunió, la suspensió d’actes, la prohibició de reunions multitudinàries i la resta de mesures que ja s’havien aplicat als dos Estats veïns i bona part del món ja són vigents també aquí, on posats a rebre contagis, es va estendre l’afany de compra més o menys compulsiva d’aliments i articles de primera necessitat. Fins i tot, com a protecció del col·lectiu més feble, es van tancar els casals i llars de jubilats i es va instar la gent magna, sobretot si pateixen problemes respiratoris, a confinar-se a casa seva. El remat va ser la decisió dels responsables dels camps de neu, de donar per acabada la temporada, potser la més curta que es recorda dels darrers anys. Després, per demostrar la vigència de la llei de Murphy, s’hi va afegir el confiament de tots els ocupants d’un hotel pels símptomes que presentava l’esquiador madrileny. I les restriccions, i els danys, personals i econòmics, poden encara augmentar. Tot i aquest panorama negatiu pel que fa a visitants, empresaris i Govern ja havien acordat traslladar la diada, d’entrada al dilluns següent, que hauria estat demà, dia 16. Potser si la celebració de la nostra tardana Constitució s’hagués fixat el dia que va entrar realment en vigor, un cop sancionada pels Coprínceps i publicada al BOPA, el 28 d’abril si el senyor Google no ens enganya, en la majoria dels anys “cauria” passada la Setmana Santa i potser ja amb més espanyols i francesos canviant el rumb de la muntanya cap a la platja. Però és clar que això de la diada a finals d’abril sobtaria els ciutadans de fronteres endins, sobretot els que hi van anar a votar el text en referèndum aquell diumenge del 1993, i els membres de les generacions successives als quals s’ha tramès la dada, a casa o a l’escola. I els visitants que vinguessin tornarien a oferir-nos la imatge que va ocupar la primera plana del Diari els primers anys que van succeir el 93, amb grups d’estrangers bocabadats i decebuts davant els aparadors els establiments tancats. L’exercici de repassar els calendaris que resten fins a la propera dècada ens permet comprovar que el 14 març no tornarà a coincidir en cap de setmana fins al 2006, quan serà un altre dissabte i en dies o setmanes precedents es torni a plantejar la mateixa disjuntiva entre economia i efemèride, si la situació general en aquestes valls -inclòs el color del Govern- no ha canviat radicalment. Quan algun mitjà novell i el cartell a un aparador continuaven advertint divendres que demà estarien tancats, resulta que un acord diferent d’última hora entre les parts implicades va tornar a reformar el calendari. I així, en lloc de traslladar la celebració a demà amb totes les conseqüències, el que es farà és canviar-la per dos dies lliures dels treballadors, quan es decideixi per acord amb els amos. I així, aquest any de traspàs, que sembla complir la fama de malastrucs que s’atribueix als calendaris amb 29 dies de febrer, la diada nacional de la Constitució no se celebrarà col·lectivament, ni ahir, ni demà, ni cap altre dia. Esperem que el anys a venir, especialment el 2026, hi hagi més sort. I mentrestant caldrà desitjar una vegada més a tots i totes que ens llegeixin, malgrat el que està caient, una bona diada nacional... quan els hi toqui. Escrit l’article abans del tancament general de comerços, a la fi ha resultat que la diada ha transcorregut sense activitat laboral, tret de súpers, farmàcies i benzineres, i novament amb els visitants frustrats en no poder fer compres. *L’article va ser escrit abans del tancament general de comerços, a la fi ha resultat que la diada ha transcorregut sense activitat laboral, tret de “supers”, farmàcies i benzineres, i novament amb els visitants frustrats en no poder fer compres.