Creat:

Actualitzat:

Trobo l’Ermegol Puig al Passeig de la Seu i, és clar, parlem de la mort del Lluís Racionero. L’Ermengol el va tenir de professor d’Urbanisme a la Universitat de Barcelona i recorda, no com una anècdota sinó com una experiència vital de les que marquen, les novetats i els raonaments que un jove Racionero els exposava a classe: “Aquí en aquella època (era a meitat dels anys seixanta) estàvem en una letargia social i un ensopiment cultural generalitzat i ell, que havia travessat l’Atlàntic i Amèrica i venia d’estudiar de Berkeley, ens explicava unes altres realitats, molt més obertes i atractives. L’escoltàvem amb gust i ens el miràvem amb uns ulls oberts com taronges!” Mentre l’Ermengol em parla, passa amb aquelles gambades que fa quan va apressat, l’Isidre Domenjó. “Hola, Isidre, parlem del Racionero.” Ell, que ho sospitava, ens diu: “Precisament vaig a la Biblioteca a veure si organitzem algun acte en record seu.” Notem, en aquell moment, un repunt anímic i els arbres del passeig fan una remor suau, com si assentissin.

Serà, aquest acte cultural a la Seu d’Urgell en memòria del Lluís Racionero, una acció merescuda, per unes quantes sòlides raons: la primera, és per haver nascut a la Seu, el 15 de gener del 1940, d’on era la seva mare, de Ca l’Andria. La segona per haver mantingut tota la seva vida el lligam físic i espiritual amb el seu bressol urgellenc i també amb aquesta geografia pirinenca, amb aquestes muntanyes. Ell, que va voltar mig món i que habitava mentalment en un univers personal en expansió de pensament constant i s’expressava amb el llenguatge de la sensibilitat i la saviesa, trobava en i tenia per la llum de l’Urgellet, una natural predilecció. Ara em surten unes paraules en castellà: “Se nos fue Luis Racionero. Su claustro de luz de Estamariu eleva, cual numen invisible pero cierto, desde la soledad terrena, susurros al universo.”

Aquell polsim de llum d’Estamariu el portava a recordar quan, de petit, seia les tardes d’estiu al carrer amb la família a ca l’Andria, per gaudir mirant el crepuscle allà a les muntanyes de Sant Joan de l’Erm. El polsim daurat del ponent i, també, la llum nítida de primera hora del matí, que notava en els ulls de la Maria Blancaflor, de Castellciutat, la minyona que el cuidava, posseïdora –fit a fit- de la reclamadora imatge de la serra de Cadí en la mirada. Aquells encalmats capvespres d’estiu, la confortable gaubança, van acompanyar sempre el Lluís Racionero pel seu extens i dilatat periple existencial. Quan de ben jove alejava de dret cap a Orient, cercant un alliberament vital i una més alta dimensió de la persona humana; quan, atrevit, vorejava amb el seu vol psicodèlic els cims onírics de la consciència; quan fugia a cercar en la bellesa i la vibrant passió amorosa, les veus i els pensaments del Renaixement; quan escoltava, senzillament, en complaença estàtica i atenta devoció, el cant soliu de la merla al quintà de la masia o el del cruixidell a les closes de l’Empordà, l’acompanyava el polsim de llum crepuscular que de petit ja el tibava. I, talment un teixidor de seda, era capaç de filar aquell polsim de llum amb el polsim purificador de l’atàvic -de segles i milenars- aiguamel lustral.

A la Seu d’Urgell, el seu bon amic, el recordat Joan Sansa Caminal, pare del nostre Joan Sansa Avinent, li va ser iniciàtic guia quan el Lluís Racionero va voler fer parlar les velles pedres de la Catedral amb veu de mil anys enrere. Van pujar a la Torreta de Cadí i allí se li aparegué el pastor Cercamón amb aires de donzell i dolçor a la mirada. Quin repunt! Quin encalç a la consciència! Quina visió allargada i airosa pel llom de la serralada, enllà a llevant, cap a sol ixent! A vegades, el Racionero, es preguntava si no seria la reencarnació d’un xinès a la Seu d’Urgell. Aquella tarda a la carena cimal de Cadí, vora el Joan Sansa i vora Cercamón, conjurava ensems els astres i la fondalada de la Vansa, bressol d’un seu altre amic de cap ben moblat i també ciutadà del món, l’Eugeni Bregolat, que li obriria solc a l’hora de visitar la gran Xina. Curiosament, i aquí fem un obligat apart actual, el somriure de Cercamón li recordà “la sonrisa de la Gioconda” i avui dissabte, absent Racionero, el somriure de la Gioconda també és absent perquè s’amaga darrere un morrió preservador de petons.

Amb Cercamón, el Lluís Racionero va fer parlar certament les pedres romàniques del Pirineu, des de Sant Pere de Roda a la Catedral de Santa Maria d’Urgell. Hi tingué molta culpa, per sort i per ganes, l’amistat amb l’Esteve Albert i el seu Retaule de Sant Ermengol. De seguit, i amb paraules i hores de tertúlies i anades i tornades, l’Albert li va ampliar i afinar al Racionero la visió dels càtars i li feu escoltar la música i els cants dels trobadors. El portà també a Costoja, quan encara era un bardissal i quatre parets perdudes a la roureda on reposaven l’Arnau de Castellbò i la seva filla Ermessenda, comtessa de Foix i senyora de les Valls d’Andorra. I a Costoja justament, anys després, un capvespre d’estiu de 1997, fou on se’ns aparegué l’Albert en forma de tronada, abans de començar la primera representació de Cercamón, organitzada per l’Isidre Domenjó des del Consell Comarcal de l’Alt Urgell. Ja ens veus el Racionero, el Pere Català Roca i jo mateix, sota la taula del berenar inaugural parant la pedregada, sentint-nos els tres transportats al segle XIII, mig empeltats de càtars, mig de trobadors, mig de rabadans enamorats a recer del cau de la cabanya, del serení estelat. Aquell patac d’aigua, ens refrescà i ens avivà i, passada l’espoltida, Cercamón va ser una meravella, un encert total. El Racionero recordava -amb aquella expressiva cara d’alegria, tocat amb un deix com si no s’ho acabés de creure l’alquímia màgica del rediviu Cercamón-, les anades i els sojorns de l’Esteve Albert a Cinc Claus. Aquella tarda a Costoja, vaig notar, en els ulls del Racionero, la lluïssor del mar d’Empúries amalgamada amb la de les serenes teules vidriades de l’acollidor Casal de Montserrat, a Vallvidrera. Blau i verd en la mirada i unes ganes de viure lliure, d’aventura sense aturador.

En el comiat de dilluns a Barcelona, que va enquadrar-se en les creences orientals, però també cristianes, de Racionero, el seu fill, Alexis, amb reconfortants paraules, digué: “Ahora mi padre ya está tranquilo. Está con el Universo y el Tao.” El seu polsim, portat a ser bon solatge per oratges suaus o batut i enlairat rabent per temporals, ens ofrena el seu pensament cognoscitiu i literari, com un àugur feraç, com un mestre del vell i natural saber endinsant-nos, volgudament i clara, en la lectura.

tracking