En els darrers anys ha estat recurrent el tema de l’avortament. En aquest país tenim uns quants d’aquests temes que van i venen però que no acaben de tancar-se mai.
A poc a poc, però, deixa de ser un tabú per integrar-se en el pensament col·lectiu, i avui, l’opinió majoritària de la societat andorrana és que cal despenalitzar-lo, com a mínim, en els tres supòsits bàsics, i si pot ser, sense haver de canviar el model institucional. El reportatge que la televisió catalana va emetre la setmana passada no serveix més que per posar –de nou– el dit a la nafra sobre la realitat del país. Més enllà d’inconcrecions i absències destacades. Som un país desenvolupat, integrat en el concert de les nacions, amb una constitució moderna i amb una homologació –cada cop més gran– en l’àmbit econòmic i social. Però. Sempre hi ha un però. La vulneració dels drets de les dones posa en qüestió tot el que el país ha fet fins ara i ens deixa en fals davant els compromisos adquirits a nivell internacional, com el Conveni d’Istanbul, per posar un exemple flagrant. I no. Em sap greu però no hi ha avui cap argument que em compensi de viure en un país on la hipocresia del “fes-ho, però que jo no et vegi”, el cinisme de crear un fals debat fent-nos creure que el model d’estat depèn de dos articles del codi penal i no de la sobirania popular, o fins i tot de la por histèrica davant una possible conxorxa ideada pels sediciosos nacionalistes del sud, pot fer canviar el fet que el país ha de ser i serà el que la gent del país vulgui, i no el que les amenaces, la por o els costums ens vulguin imposar.