I ara, què? (I)

La Canòlich mira el documental sobre l’avortament. Fins ara no s’havia posicionat i d’aquí una estona pensarà que havia viscut confortablement aliena a la problemàtica, instal·lada en la comoditat de no haver de plantejar-se aquestes qüestions. Comença el reportatge i l’esgarrifen els testimonis que hi surten. No pot evitar pensar en una neboda de catorze anys. I si mai li passés res, es demana. Potser troba el report un pèl tendenciós, però es queda de pedra quan sent comentaris dits amb menyspreu contra les proavortistes –alguns fets també per dones– com si avortar fos un capritx i no un dret. Quan entren en el vessant legal, recorda les crítiques d’una amiga d’una amiga cap a alguna ginecòloga. En aquell temps va pensar que només eren enraonies. Ara entén que era veritat. Al documental les forces vives del Principat parlen d’un bisbe que no vol sortir en pantalla i plantegen el dilema entre coprincipat i avortament. Fins ara la Canòlich això ho tenia clar. Ara ja no tant. És el problema de sempre, el problema de voler vèncer sense convèncer: quan entendran que d’aquesta manera provoquen més rebuig que adhesions? L’amenaça i la por no funcionaran sempre. I quan això passi, es preguntaran, i ara què?

La Canòlich se’n va a dormir emprenyada. Quanta hipocresia, mastega entre dents. Maldorm. Es baralla amb els llençols i ja no pensa només en la neboda sinó també en la filla que algun dia serà adolescent. Al matí, sota la dutxa, escup renecs i quan s’esbandeix el sabó, voldria que també desapareguessin els maldecaps i la sensació d’impotència. Li bull la sang quan recorda el que algunes dones deien a càmera. Quina ràbia! Com poden parlar així, s’esvera i renega, cosa que no havia fet mai. A les xarxes veu les reaccions al documental i s’escandalitza de llegir gent que creia prudent fent comentaris reaccionaris. Tot per un nacionalisme mal entès. Excloent. De peülla. Al vespre li truca una amiga de la universitat que ha vist el documental i no es pot creure que Andorra sigui així. La Canòlich voldria defensar el país. Du Andorra al cor. Però no sap què dir. Quan penja se sent desgraciada. La Canòlich –que no necessàriament es diu així– representa la majoria de dones amb qui n’he parlat aquests dies. I això no acaba aquí.