La tribuna

Castellà o espanyol

Cada llengua configura una visió del món i moltes paraules estan carregades d’ideologia

Creat:

Actualitzat:

Un reportatge dominical recent amb el títol Andorra dividida reproduïa una enquesta del CRES, i segons ella, el castellà “s’apropa” en ús social al català en aquestes valls. No cal dubtar dels mètodes ni de l’exactitud del sondeig, tot i que sembli optimista des del punt de vista de la llengua nacional. Cal recordar, però, que molts entrevistats no responen amb la veritat, sinó el que creuen que “queda bé”.

El cas és que el “castellano o español”, com anomena la seva Constitució del 78, és una llengua d’us comú aquí, majoritària o gairebé. Pocs dies abans, una polèmica opinió publicada al sud del Runer, amb indignació predominant, va sorgir arran de l’actuació de l’eurovisiva Gisela amb pavelló andorrà a la cerimònia dels Oscars de Hollywood, on es van presentar castellà i espanyol com dos fets lingüístics diferents.

Costaria molt trobar entre tantes que clamaven referències a la unitat de la llengua catalana, reconeguda per totes les autoritats acadèmiques i entitats oficials de prestigi, però ignorada en àmbits polítics i fins i tot en textos legals, en favor d’un suposat “valencià”. L’intent de diluir-la arriba, a cavall de la ignorància i el patriotisme més petit, a reivindicar el mallorquí i a escoltar a una altra de les illes que es parla “s’eivissenc”.

I és que cada vocabulari, formes locals i dialectals incloses, configura una visió del món pròpia, allò que els filòsofs van batejar amb la paraulota alemanya: weltanschaug. Encara més, moltes de les paraules arriben carregades d’una intencionalitat ideològica, política i/o social. Només cal recordar, en temps contemporanis, “terroristes” o “genocides” per a uns que d’altres consideraven herois, algun d’ells ha arribat a rebre el Nobel de la Pau.

Entre aquestes paraules, el desdoblament en “castellà” i “espanyol” és un exemple clar. A l’Amèrica anomenada llatina és de plena lògica que els seus usuaris trien la forma “casteyano”, amb les seves dificultats per prenunciar la “ll”. Rebutgen la referència a la “mare pàtria”, que consideren culpable de genocidi durant la conquesta, alhora que reivindiquen la seva sobirania i independència. A la porta del museu de Bolívar, a Caracas, hi havia durant anys i panys un panell amb la següent frase del llibertador: “Juro por el dios de mis padres, juro por ellos, juro por mi honor y juro por la patria que no daré descanso a mi brazo ni reposo a mi alma hasta que no haya roto las cadenas que nos oprimen por volunad del poder espanyol”.

I al mateix territori del sud del Runer hi ha qui empra una o una altra denominació, voluntàriament o inconscient, segons el seu concepte del seu estat, “plurinacional” o plurilingüístic, reconeixent la legalitat de les altres, sense arribar a la rotunditat d’Unamuno, ara rescatat pel cinema: “No es español quien no sabe / las cuatro lenguas de España”. O bé el vol unitari i uniformitzat.

Quin dels dos noms caldria aplicar aquí? Des d’un estat independent dintre de la comunitat internacional, sense complexos derivats d‘una història de violència patida i amb pocs episodis –frustrats- d’intents de dominació hispànica en el passat, la forma més lògica semblaria la d’“espanyol”, sense perjudici de la llibertat d’expressió i de pensament, subconscient i tradició familiar inclosos.

Potser els patriotes “de pota negra” consideraran aquestes consideracions sobreres, si no impròpies o impertinents. Però el ben cert és que la llengua de la qual estem parlant és la segona, si no la primera, d’ús social al nostre voltant. I que la catalana Gisela va ostentar una representació internacional d’Andorra.

Per una vegada recordaré una anècdota pròpia. Un dia, la fornera del barri a Sant Sebastià em va retreure que no parlés l’èuscar. Li vaig respondre que havia començat classes i que anava “poliki, poliki” (a poc a poc”). Va retrucar que res d’això, que “azkar, azkar” (de presa, de presa). I ja no me’n vaig poder estar. Li vaig dir que la culpa era seva. Que si la primera vegada que li vaig demanar un pa de mig m’hagués aclarit que devia dir “erdi kilo ogia bat” ja hauria anat avançant més ràpidament.

És una evidència que cal protegir aquí el català, i promocionar-lo –més que sigui l’oriental de Pompeu que ens queda, i no les riques variants de les antigues generacions– i es fa des de Govern amb totes les facilitats que dona per aprendre’l. Que hi ha persones entestades a no fer-lo servir, per molts anys i dècades que han viscut aquí, n’és una altra, d’evidència, i que potser el primer pas l’hauríem de fer cada ciutadà o ciutadana: només caldria dirigir les primeres paraules a una persona, o la primera resposta, en la llengua pròpia, que temps hi ha per canviar aviat a la de l’altre, si la coneixem, en benefici a la cortesia amb el turisme o els nouvinguts.

tracking