Separar-se està a l’ordre del dia. Algú em va dir que, de fet, era moda. Vaja, tendència. Abans divorciar-se era una xacra que practicaven persones majoritàriament que no eren capaces de sacrificar-se pel bé comú. La nostra societat viu les separacions i divorcis com defectes del producte de fàbrica que no ha durat i s’ha trencat. Però sense voler treure ni un mil·límetre de la duresa que suposa passar per un divorci, no és menys cert que s’ha de veure com una nova forma d’albirar nous horitzons. Moltes parelles deixen de ser felices i aguanten perquè és el que toca, per la societat, per por i perquè conviuen amb el mite del divorci traumàtic. Però en molts casos, deixar la parella pot ser un alliberament mutu, una forma de retrobar-te amb tu mateix, de fer coses que mai hauries fet i, sobretot, fer un creixement personal d’autoconeixement i posada en valor que mai hauries viscut. És, i repeteixo tot i el dolor que porta trencar una família, un projecte de vida pel qual havies apostat, com que et posin unes ales que et permetin volar… Ser propietari de la teva vida novament, poder decidir el rumb amb honestedat i obert a viure noves sensacions. T’obliga a perdre la por, a superar estereotips socials, a prendre decisions i a elevar la visió per trobar-te a tu mateix sense perdre’t en els desitjos egoistes de l’altre. Una parella que perdura és una de les coses sens dubte més boniques que hi ha, però una que no funciona pot portar-te a un pou sense fons. Al final, la llibertat sempre ha tingut ales i volar sempre és gratificant.