x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Aquella dona, Palmira Jaquetti

Arrencada, aquesta setmana a l’Ateneu Barcelonès, del seu any, amb la intenció de retre-li record i agraïment, de posar la seva figura en el present cultural i social
Actualitzada 06/03/2020 a les 21:19
Arrencada, aquesta setmana a l’Ateneu Barcelonès, de l’Any Palmira Jaquetti, amb la intenció de retre-li record i agraïment i, a l’ensems, de posar la seva figura en el present cultural i social. Perquè, de bell antuvi, el seu nom és poc conegut per la gran majoria de gent i fins i tot en el mateix món de la cultura catalana, en el qual Palmira Jaquetti va bregar de valent ja des d’abans de la Guerra Civil i fins a començament de la dècada dels seixanta, quan morí en un accident de trànsit. Sí que ressona el seu nom, i amb ecos fins i tot mítics, en tot l’àmbit de la cultura popular i tradicional, tenint-la com una de les principals actores de la magna tasca de recollida de cançons realitzada entre el 1922 i el 1936, quan l’alçament militar i la dictadura que la seguí van estroncar l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, lloable iniciativa, aquesta, impulsada i vehiculada per Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), gràcies en part a la milionària deixa testamentària de la seva cunyada Concepció Rabell i Cibils, de la qual ell era marmessor. Rafael Patxot promouria altres empreses culturals que vinculà a entitats de renom com l’Orfeó Català, que en un primer moment iniciaria el Cançoner; l’Institut d’Estudis Catalans, amb qui col·laboraria en l’edició de les cròniques medievals catalanes, o el Centre Excursionista de Catalunya, entitat que tiraria endavant l’Estudi de la Masia Catalana. Aquestes obres, dutes a terme en un període de quinze anys, no haurien estat possibles i s’haurien perdut irremeiablement sense el propòsit i l’impuls de Rafael Patxot, aquell astrònom i científic, estudiós dels núvols, mecenes humanista que, l’any 1936, fugia cap a França per evitar l’encalç esbojarrat dels anarquistes i el 1939, ja molt odiat i corsecat per l’incipient franquisme, però amb la dignitat ben alta, feia de Suïssa la seva terra d’exili, on moriria el dia 8 de gener de 1964, als 91 anys, lluny del mar del seu Sant Feliu de Guíxols natal.
Palmira Jaquetti i Isant no formava part d’una família benestant com la de qui possibilità la seva vocació recol·lectora de cançons populars, Rafael Patxot. La seva era una família humil. El pare, Ignasi Jaquetti Sardà, era nascut a la Seu d’Urgell, i la mare, Maria Isant Torra, a ca l’Isant de Vilanova de l’Aguda, la soliua i lluminosa fondalada –quan no hi ha la boira- per on fem anguilejant drecera a mig camí d’Oliana a Ponts. La família Jaquetti Isant vivia al Poble-sec de Barcelona, on nasqué la Palmira el dia 21 de setembre de 1895 i on naixerien altres quatre fills, morts encara petits. El pare, com tants treballadors de la construcció, anà a Cuba a guanyar més bon jornal i la mare es quedà amb la petita Palmira, mirant d’estalviar per tal de poder fer estudiar la filla l’art musical a l’Escola Municipal de Música i al Conservatori del Liceu i també a l’Escuela Normal Superior de Maestras, títol que obtingué el juny de 1914. Però, ultra la feina de mestra, la seva vocació s’encamina pels rials de la música i la poesia i a finals de 1922 es presenta al Concurs de l’Orfeó Català per aplegar materials i iniciar l’Obra del Cançoner Popular. El títol del recull de cançons fet l’any 1921 a Vilaplana (Baix Camp), on feia de mestra, i a Lladurs (Solsonès), on passà l’estiu a casa de la seva tia Dolors Isant, era: Les velles cançons, dolces i belles. Seria el primer pas dels que des de l’any 1925 i fins al 1936 li farien recollir, durant les anomenades missions del cançoner, 10.000 fitxes de cançons arreu de les comarques pirinenques, des de l’Aran fins a l’Empordà, passant per Andorra on, per cert, tal com ens deixà escrit l’Esteve Albert, que tingué bona amistat amb la Palmira Jaquetti, ella va recollir cançons i danses d’una dona anomenada “la xica”, coneixedora dels ballets andorrans que ballava a peu descalç, parenta del Barracà, el majoral del Pessebre Vivent d’Engordany. L’Albert faria, a meitat dels anys setanta, a la Val d’Aran, on Palmira Jaquetti residí molts estius, record en forma de música i cançons i làpides recordatòries en memòria seva.
Aquella dona, Palmira Jaquetti, ens arribarà en diverses formes i expressivitats artístiques durant aquest any que el departament de Cultura de la Generalitat li dedica, activitats comissariades per la filòloga Carme Oriol, estudiosa i bona comunicadora –subtil i airosa alhora– de l’etnopoètica i el folklore. En podrem sentir i copsar poesia i dolçor musical i coneixerem, de forma paral·lela el món que la Jaquetti, les seves companyes de missió, Maria Carbó, Mercè Porta i altres que col·laboraren en l’Obra del Cançoner, veieren en aquestes muntanyes encara ancorades en un viure senzill i del tot bategant, un viure, mirat amb els nostres ulls d’ara, potser mancat de moltes coses materials, però ple de caliu i joia de viure i bona companyonia en la brega del dia a dia. Ho podem copsar en la manera de jugar després de la guerra d’una nena de la Baronia de Sant Oïsme (Noguera), avui padrina, la Carmen Espanyol, que explica a la Guillermina Subirà Jordana, d’Antist (Pallars Jussà) i que aquesta acaba de publicar aquest març a la revista La Borrufa, portaveu mensual de l’Aran, Alta Ribagorça, els dos Pallars i l’Alt Urgell: “L’única joguina regalada que vaig tenir va ser una nina de cartró. Però un dia me la vaig descuidar al carrer amb el seu llit, que era un plat d’alumini deixat per algun dels soldats del front, i va ploure. Retrobar-la desfeta va ser un desconsol! Per tenir joguines havia de tenir imaginació: amb una pinya de blat de moro o un drap em feia una nina; amb una remolatxa un ruquet; amb caragols un ramadet de cabres; amb llaunes de sardines buides de la just acabada guerra civil trobades pel camp i un cordill em fabricava un tren.”
Palmira Jaquetti resseguí, ulls i cor oberts, les valls pirinenques, assaborint les paraules i les “velles cançons, dolces i belles”. Excelsa poetessa , escriví versos com aquests, d’estima al terral, que són el pòrtic triat per l’Any que ens la farà més propera i coneguda: “Em lliga la beutat de cada flor,/ de cada crit d’ocell la imprevisible/ dolcíssima sorpresa i el periple/ dels sols i de les llunes donant to/ a l’amorosa brega.”
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts