Els unicorns no són sostenibles

En finances, els unicorns són empreses finançades per fons de capital privat que sobrepassen una valoració de 1.000 milions de dòlars en algun moment de la seva vida. Són el nirvana de l’emprenedoria, l’anhelat èxit de tota start-up. Rara avis del món empresarial, la característica que els dona nom és la dificultat de veure’n un. Existeixen de veritat? Actualment apareixen uns quatre unicorns l’any a tot el món. Estem parlant d’empreses disruptives com Cabify i Globo a Espanya, i Blablacar i Deezer a França.

Avui us volia parlar de la sostenibilitat del nou model empresarial del free money, que menysprea el benefici a curt termini i se centra en el creixement potencial. Situació que em ressona a un déjà vu de la bombolla puntcom, però amb certes diferències. Permeteu que ho il·lustri amb un exemple d’exuberància; l’empresa WeWork, una empresa d’espais de coworking.

El setembre del 2019 WeWork va intentar sortir en borsa amb una valoració de 47.000 milions de dòlars, la segona oferta pública de cotització inicial mai vista després d’Uber. En aquell moment, WeWork generava unes pèrdues de 219.000 dòlars l’hora. Sí! Per hora! El model de negoci estava basat a augmentar les condicions del lísing immobiliari fins a 15 anys, fet que reduïa els preus dels espais de coworking a canvi d’augmentar el risc financer. En definitiva, una màquina de cremar diners i generar risc tan poc sofisticada que ni amb les noves finances modernes tenia sentit. El 27 d’agost, Forbes va publicar un article amb el títol següent: WeWork és la sortida a borsa més ridícula del 2019.

A part de la irracionalitat econòmica i financera, WeWork també ha estat un exemple de desordre en la governança. Gràcies a un model d’accions duals, el fundador de WeWork, Adam Neumann, tenia el control total de la companyia. WeWork tenia diversos conflictes d’interès; el Sr. Neumann era propietari d’edificis que llogava a WeWork i tenia préstecs personals amb l’empresa que dirigia. Fins i tot, WeWork va arribar a pagar 5,9 milions de dòlars al seu director general per l’ús de la marca que va patentar, We, literalment nos­altres. Al final, l’empresa no va poder sortir a borsa, fet que va generar l’acomiadament del visionari frustrat i amb imatge d’estrella de rock per 1.700 milions de dòlars.

Un dels orígens d’aquesta exuberància irracional és el fons 100bn USD de Sofbank, anomenat Vison Fund, llançat el 2017, que va ser també responsable del llançament en borsa d’Uber per 77.000 milions de dòlars i que ara s’ha quedat sec amb WeWork. Cada vegada sembla més clar que les valoracions actuals són, en molts casos, il·lusòries, i és probable que les millors inversions ja hagin sortit a la llum. La nova moda del capital privat, el dump money, busca més la dominació política que els retorns financers. I això no sol ser bon negoci per als petits inversors. La prudència està a l’ordre del dia en el capital privat.

En definitiva, el nou model de negoci de creixement a gran escala, anomenat blitzscale, té forma de supernova. Tot comença quan una idea de negoci engi­nyosa és propulsada per una quantitat indigent de capital privat. Capital que és l’oxigen per aguantar pèrdues destinades a ofegar la competició en una cursa irracional cap a la dominació mundial. La start-up brilla fugaçment per implosionar brutalment, col·lapsant sota el pes del seu propi balanç. El desastre de WeWork és un exemple dels límits de les noves finances corporatives, en què s’intenta convèncer que guanyar diners no és important. Apreciats lectors, el joc no ha canviat, el compte de resultats continua sent un objectiu important. No es tracta solament de crear subscriptors i ingressos recurrents. L’objectiu no és inflar el valor de les accions sense fixar-se en el curt termini. Almenys, no per a tothom.

Soc de l’opinió que continuem pensant que l’únic model que funciona és el sacrosant paradigma de les economies d’escala, que estem estirant fins al màxim planetari. El model dels unicorns és una cursa boja pel volum i el finançament, basat en la creença que en la nova economia digital ja no es ven, sinó que et compren, i que per triomfar en aquest nou món és necessari tenir el preu més baix. Cal recordar que l’any 2000 la venda estava mal vista i el compte de resultats tampoc no era important. Però a diferència de l’any 2000, el finançament ha estat més continu i més abundant i en un mercat digital més madur. Això ha creat megaplayers que continuaran venent sense marges, destruint valor en el seu sector i buscant la dominació planetària. Soc de l’opinió que l’economia digital seguirà sent un competidor ferotge a més o menys gran escala.

Què ens queda? Doncs les economies d’abast. Què són? Doncs pensar a fer-ho millor i a menor cost. Col·laborar en la creació de serveis i en la cadena de valor. Contra la irracionalitat de les economies d’escala sense marge, la racionalitat de la pime de concentrar-se a fer molt bé el seu core business controlant els costos i associar-se per donar un valor en col·laboració amb altres empreses especialistes.

El món canvia ràpid, però els diners també canvien ràpid les seves preferències. La febre del digital ha creat una moda i en alguns casos un excessiu finançament, que ha creat absurds com WeWork. En definitiva, no tots els unicorns són una bona inversió ni potser són tan valuosos com ens volen fer creure.

*Ivan Mora, Analista d’inversions CIIA