Diu que als propietaris de carnisseries i peixateries, i també als dels restaurants de més d’una forquilla, cada cop els costa més trobar empleats que sàpiguen com tallar un filet de vedella o de lluç sense destrossar el producte. En l’era analògica, aquests oficis (com gairebé tots) es transmetien directament del mestre a l’aprenent, observant i fent provatures fins que dominaves l’art de triar i fer servir cada ganivet en funció de la peça que havies de tallar. Val a dir també que els clients, almenys al meu barri i rodalies, tampoc no érem tan primmirats com ara. Tothom sabia distingir un tall com cal del que ben bé podien ser les restes d’una venjança personal del dependent vers l’animal que volia escorxar, i, per tal de mantenir la clientela, el carnisser o el peixater s’avenien a cobrar cada peça segons la categoria del treball realitzat, i tots contents. Els aprenents, però, han anat desapareixent de les botigues de queviures (i pràcticament de tot arreu), i, simultàniament, els supermercats han anat colonitzant ciutats i pobles amb aparadors plens de safates que ofereixen tota la varietat de talls imaginable; i nosaltres, és clar, ens hi hem adaptat de seguida, perquè ens resulta més còmode. I cal esperar que en un futur proper encara hi haurà molts més oficis en perill d’extinció, perquè ja fa temps que ens avisen que els robots (és a dir, les màquines) s’encarregaran de totes aquelles feines susceptibles de ser mecanitzades (és a dir, totes les feines rutinàries), i els humans haurem d’inventar-nos-en de noves per poder dur un sou a casa amb què seguir pagant religiosament la hipoteca.