Són tal vegada més dels que pensem, però per alguna estranya raó no han estat mai comptats ni estudiats. Viuen discretament entre nosaltres. Són veïns, companys de feina, coneguts de vista o de tracte. Qui sap: fins i tot poden formar part de la família. Durant la major part de l’any no es manifesten. Porten vides com la nostra: aquesta mescla imperfecta de rutines, distraccions i punts de fuga que fan que l’existència que portem sigui suportable (o no prou qüestionada). Ciutadans normals, que treballen, que paguen taxes i impostos, van a votar (i no voten en blanc) quan toca. Fins i tot en aquesta brigada a l’ombra hi ha joves i nens, el recanvi generacional sense el qual cap corrent històric amb cara i ulls no tindria cap recorregut. Ara, pels volts del mes de febrer (o, a tot estirar, a les primeries de març, en funció del calendari que ens marca una tradició jueva, vella de tres mil anys), aquests adalils socials, discrets i responsables, però dotats amb la tenacitat dels escollits, es desperten de la hivernada, com fan les osses i tota la fauna petita. Regiren armaris, van als basars orientals, busquen per internet, conspiren, aconsegueixen arribar a acords i consensos, planegen activitats coordinades, aconsegueixen silencis i –el que és més difícil– complicitats. Són els que es disfressen i fan disfressar, els que organitzen rues i comparses, els que han provocat que la canalla vagi en pijama al col·le, que les autoritats tallin carrers i es posin al servei de tendres criatures vestides d’escarabatets o de pizzes margherites. Ens ho mirem com ens ho mirem, en el món d’avui això és una proesa, i les proeses les forgen els herois.