Creat:

Actualitzat:

2019 ha estat any d’eleccions: fins d’aquí a quatre anys no s’hauria de tornar a les urnes. Així s’ha anquilosat la democràcia, oblidant que és molt més que aquest únic exercici periòdic obligat. És seguint un reportatge sobre eleccions a Irlanda que el tema m’ha tornat en ment. En altres ocasions ja he exposat que considero indispensable una seriosa reflexió sobre el que es qualifica de crisi de la democràcia occidental. Un punt sobre el qual cal centrar-se, entre d’altres -participació ciutadana, control parlamentari, execució pressupostària, respecte de les propostes electorals, etc...-, és la representació i tot respectant la premissa dels articles 52 i 79.3 de la Constitució, el camp per córrer és molt ample. El sistema en vigor a Irlanda és de representació proporcional amb transferència de vot. Sistema complex, però els resultats del qual s’ajusten força al vot real de l’elector que, a més del partit, pot escollir el representant. En la papereta consten tots els candidats. L’elector marca quina és la seva preferència primera posant 1 davant del nom que desitja com a primer, 2 davant de la seva segona preferència, i així successivament, de manera que el seu vot s’utilitzarà tants cops com sigui necessari ja que cada candidat, per ser elegit, només ha d’assolir els vots mínims necessaris, ni un de més. Un altre sistema, més simple, però que va en el mateix sentit, és l’aplicat a Luxemburg, país força més proper quant a talla. No són els únics exemples que es poden trobar en els quals la llei pretén corregir el que en alguna ocasió pot esdevenir dictat dels aparells -sovint inamovibles- de partit. Al meu entendre, sistemes d’aquest tipus aporten millor representació i ajuden a reduir l’abstenció. Alguns estats opten per fer obligatori el vot. Generalment, però, no van fins a acceptar-ne tots els corol·laris: que vot blanc equival a vot vàlid i significa que algun escó pugui quedar vuit.

tracking