Utopia

Léo Ferré, en versió de Xavier Ribalta, ens cantava que els artistes “ja fa vint mil anys que prediquen al desert”. Jo, com que no soc artista (només tinc l’art d’entabanar i de fer somriure), ho faig des fa poc més de cinquanta anys, dels quals, en atenció al mitjà per al qual escric i als seus lectors, només vull tenir en compte els que fa que soc a Andorra. És aquí on predico al desert. Per tant, només tinc en consideració les prèdiques que en vers i sota pseudònims diversos vaig escriure per a l’Andorra Folla o amb nom i cognoms per al Repòquer de dones, dues seccions del diari Més Andorra, o, és clar, els discursos que us engego aquí des del març del 2017, encotillada per dos mil dos-cents espais enquadrats en un full de diari, fent un Foc i lloc franc de nòlits (gràcies a no haver-lo de pagar a cap de les set parròquies del país) cada setmana. Són prèdiques al desert que, com avui, em podrien crear enemics potents si digués (però no ho diré per a estalviar-m’ho) que la majoria dels qui aquests dies reclamen que es demani una cosa tan seriosa com un certificat de coneixement del català per a treballar al país aplaudeixen el vídeo del Bàsquet Club MoraBanc Andorra en castellà i fent bona la vulgaritat d’un humorista malagueny. I tot plegat, per què? Per a qui parlo? On van tantes paraules? Qui m’escolta? Quina necessitat tinc de dir les meves veritats? Tot sovint em sembla que és inútil continuar predicant: no faré reflexionar mai els intransigents (continuaran fent-nos passar el clau per la cabota), ni els qui tant se’ls en fot tot (mentre ells vagin bé, rai!), ni els ignorants (que saben que ho són), ni els demòcrates de pa sucat amb oli (per als quals sempre som sospitosos d’alguna cosa terrible), ni... Però continuaré defensant totes les utopies, fins i tot dues que realment semblen del tot impossibles: que tot­hom tingui un mínim de cultura i que Catalunya esdevingui independent un dia o un altre. Com diu Eduardo Galeano: “Ella és a l’horitzó. M’hi acosto dues passes, ella s’allunya dues passes. Camino deu passes i l’horitzó se’n va deu passes més enllà. Per molt que camini, no hi arribaré. Per què serveix la utopia? Per això: per continuar caminant.”