Mentir per por

Tothom hem mentit i a tothom ens han mentit. La mentida, així com la sinceritat, és inherent a la condició humana, són un binomi que explica, per una part, la nostra forma de ser i, per l’altra, la nostra forma de gestionar situacions. Heu sentit mai les expressions: “he mentit perquè tenia por a la reacció” o “he mentit per no crear problemes”? No totes les mentides són iguals, n’hi ha de petites, sense transcendència. Tots hem pagat amb un bitllet gros perquè volíem canvi tot i portar l’import just a les butxaques, i quan ens han preguntat si no ho teníem més petit hem dit que no amb cara de total sinceritat i llàstima. A l’extrem contrari hi ha les mentides amb transcendència, en què ser sincers o mentir acaba esdevenint una petita línia que pot condicionar moltes coses i situacions posteriors, sobretot en els casos que el pastís s’acaba descobrint, però encara que no es descobreixi, una mentida sempre portarà conseqüències, que tant poden ser el mal­estar propi de saber que hem mentit com el fet que l’altra persona visqui més o menys enga­nyada. Enmig dels extrems hi ha multitud de tipus de mentides, més o menys transcendents, per pors, per no voler fer mal, per estalviar patiments, per necessitat, per falta de valentia, per estalviar-nos problemes, les mentides que no ho són en si però que comporten un engany, una ocultació... Perquè tots tenim secrets, tots tenim algun raconet fosc o no, que no compartirem mai amb ningú, que és part de la nostra intimitat, de la qual ningú ens hauria de desposseir si no ho volem. Però alhora considero que el límit d’un secret hauria de ser les conseqüències per a un tercer que aquest mateix pugui comportar. En tot cas, darrere de cada mentida acostuma a haver-hi un procés d’anàlisi i de decisió, en què posem a la balança pros i contres, i triem ser sincers o mentir en funció de moltes variables, com ara els nostres valors, la nostra integritat, les nostres pors, inseguretats, la nostra bondat... per cert, aquells que valoreu dir la veritat o una mentida pel risc que us enxampin o no, no perdeu el temps i passeu pàgina, aquest article no va per a vosaltres, i tampoc l’entendreu mai. Com que de mentides n’hi ha moltes, totes amb un context propi, també les conseqüències són variades. Però si hi ha una cosa en què potser tots estarem d’acord és que la veritat consolida la confiança i les mentides l’esquerden, i la confiança té la mania de pujar per les escales i baixar amb l’ascensor. La confiança potser és un dels pilars més bàsics en les relacions entre persones i s’ha d’anar consolidant ja des dels primers compassos. Això no vol dir explicar-ho tot d’inici, doncs a vegades inclús pot ser contraproduent i correm el risc de jutjar una persona per situacions o comportaments passats ocorreguts en contextos diferents. Crec que la millor forma de consolidar la confiança és amb la sinceritat. Si no hem fet res dolent, quina necessitat tenim de mentir? Tot al contrari, si volem viure una vida de llibertat plena ens hem d’assegurar que a la persona que tenim al costat no li suposa cap problema que fem tot allò que volem fer, que siguem tal com som, i la millor manera de comprovar-ho és ser nosaltres mateixos sense pors, sense amagar res, al mateix temps podrem anar sempre amb el cap ben alt i amb la consciència tranquil·la. Si fem això, i veiem que tenim problemes (no ens accepten com som o pretenen coartar la nostra llibertat), la solució no és mentir, sinó allunyar-nos d’aquella persona, fugir ràpid i fent-ho carregats de raons, perquè no podrem ser nosaltres mateixos, i marxar amb la consciència ben tranquil·la perquè haurem sigut sincers. Si veiem que ens accepten, que els pot fer més o menys gràcia, però respecten la nostra forma de ser i de fer, llavors podrem gaudir d’una vida de llibertat i sinceritat. Si fem el contrari, mentim, ocultem o tapem, per por a una reacció, per por a generar problemes, ens costarà tenir una sensació de llibertat plena, mantindrem un malestar intern, per la consciència d’haver mentit, i per una sensació de no poder ser nosaltres mateixos. Al mateix temps, si ens descobreixen, perdem les raons i correm el risc de perdre credibilitat, de generar desconfiança i entrar en una espiral de continuar mentint per combatre la desconfiança que hem causat. Tot l’anterior es basa en el supòsit que estem mentint sense haver fet res dolent, també pot ser el cas que ho fem per tapar algun error comès. Errare humanum est, no som millors per no cometre errors, sinó per saber-los reconèixer i per donar la cara. Això requereix valentia i l’experiència personal em demostra que la mala sensació que ens deixa haver errat és superada amb escreix per la bona sensació que ens reporta reconèixer obertament un error, i de saber afrontar amb enteresa possibles conseqüències. He trobat sempre una millor comprensió aliena per haver gestionat de cara i amb honradesa un error que no pas pel propi error comès. Alhora, l’efecte bola de neu d’anar encadenant mentides no ens ajudarà ni a sentir-nos més lliures, ni a revertir desconfiances, però encara molt més greu serà que el nostre cervell s’acostumarà a mentir en els futurs processos de decisió, tal com es revela a l’estudi científic The Brain Adapts to Dishonesty (el cervell s’adapta a la deshonestedat), publicat el 2016 a la revista Nature Neuroscience, en què Neil Garrett, de l’University College London, i altres, demostren empíricament mitjançant ressonàncies magnètiques funcionals com l’amígdala té menys activitat cada vegada que persistim en un comportament deshonest en relació amb el comportament deshonest anterior. Pensem-hi.