Febrer a Cotlliure

Com cada any, el febrer em tornarà a Cotlliure: el xiulet del Crist de la Tramuntana, el silenci de la sorra, la llepada de l’onada a la platja, la fred d’un dia tapat d’hivern, l’escalfor pètria de Sant Vicenç, les vinyes verdes vora el mar, el flum esdevenint pèlag, la rosa perfumada de papallones, el somriure còmplice dels cambrers, les velles cadires dels templers, la llimona disfressada de coronel... Fa disset anys, la platja de Cotlliure em va regalar una rosa i la mar de Cotlliure me la va robar. Però la mar (sempre la mar: com l’enyoro!) me la va tornar quinze dies més tard, quinze nits per ser exacta, sota la pluja, a la sorra de Palamós. Des d’aleshores, n’hi ha hagut moltes altres, de roses, però jo, cada any, vaig a buscar-ne una arran de mar, a Cotlliure, una que té salabror de mimosa i sentor de sal. En acostar-m’hi, Cotlliure ja em somriu. Sant Vicenç em saluda amb un miratge tènue, però d’una claredat que espanta: una dona, jaqueta groga, cabells curts, embolcallada amb una bufanda lila i negra, és als seus peus. Somriu, espera... somnia. Sant Vicenç toca migdia i un home (vestit de fosc, rosa a la mà, andamis de Groucho) s’hi acosta. Somriu, camina... somnia. Es fon la imatge i soc sota la pineda. Arriba el somriure d’una rosa als llavis i comencen a eixir papallones. S’atura l’aire, el cel es commou, els pardals triten com mai. Camino cap a la platja, cap al costat de les barquetes de decoració. Prop d’un banc, un nen juga amb un gos. A les terrasses, els estrangers es deixen amanyagar pel sol mentre es fan passar la set amb un refresc o s’escalfen l’ànima amb un cafè dolent, diria que de mitjó. Una parella d’ancians passeja hores de vida i tres vells pescadors inventen noves històries de sucre del mariner Luard (“la perla del pit de les sirenes / aquells misteris platejats del peix...”). Miro la mar... i espero. La mar dissimula: juga amb les barques de fireta, fa escumes de cotó fluix, barreja blaus cels i blaus marins, fa l’ullet a les gavines i reposa amb suavitat, llepant la platja. Sap que espero i em fa gruar. Però tot arriba... i em torna la rosa, com cada any. Una rosa roja sota el fred de Cotlliure. I dels meus ulls en tornen a eixir papallones.