Les il·lusions perdudes

El 10 de desembre del 1991, Aung San Suu Kyi fou distingida pel Comitè Nobel, que decidia atorgar-li el Premi de la Pau. Aquest reconeixement homenatjava la lluita que la Senyora de Birmània, com l’anomenaven els mitjans, havia dut a terme durant molts anys en contra de la dictadura militar d’aquesta contrada. En el decurs d’aquest llarg combat, sempre ha trobat al seu costat nombrosos defensors dels drets humans, dels quals alguns no dubtaven a comparar-la amb Nelson Mandela, que, des de la seva presó a Àfrica del Sud, havia conduït el seu país cap a la democràcia. En els anys següents, Aung San Suu Kyi va veure com les mesures d’aïllament decretades en contra de la seva persona s’anaven diluint a poc a poc i, finalment, s’ha trobat al davant del seu país, amb el beneplàcit, en gran part obligat, dels mateixos militars que l’havien apartat de la vida pública per por de perdre el poder, del qual s’aprofitaven sense cap escrúpol. Ara bé, la crua realitat dels últims mesos ha posat en evidència aquesta senyora. Així doncs, s’ha caracteritzat per un silenci sepulcral i del tot incomprensible, davant de les exaccions comeses en contra de la minoria dels rohingyes. No ha alçat la veu ni s’hi ha oposat, com tothom esperava. Inclús, davant de la Cort Internacional de Justícia de les Nacions Unides, ha defensat aquestes actuacions, que es poden equiparar a un genocidi. Així, aquest tribunal ha comminat Birmània a “prendre totes les mesures escaients amb la finalitat de prevenir la comissió de qualsevol actuació que entraria en el camp d’aplicació de la Convenció sobre el genocidi”. Entre aquestes, aquesta alta jurisdicció cita l’homicidi de membres del grup rohingya i la seva submissió intencional a condicions d’existència que podrien provocar la seva destrucció física total o parcial. Tot i la contundència d'aquests termes, la Dama de Birmània va reiterar que no compartia aquest pronunciament, i va afegir que aquest tribunal no disposava dels elements suficients per emetre un tal veredicte. O sigui, la negació d’una realitat que ha estat explicitada i demostrada fefaentment per nombrosos mitjans internacionals. Per tant, poca cosa en comú amb l’insigne Nelson Mandela.