x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

El rellotge solar de Creussans

El llibre va obrir una finestra per veure els caps de muntanyes amb una mirada diferent
Actualitzada 31/01/2020 a les 21:04
    Jordi Pasques
Una de les meravelles culturals d’Andorra –i ara fem aturada de ritme i ho diem pausadament– és el llibre dedicat al pic d’Arcalís, confegit amb saviesa i voluntat per les persones del Bonaventura Adellach i del Jaume Riba. Quan fa quinze anys es van atrevir a editar-lo, la sacsejada va ser de les sentides, de les que somouen i et desvetllen. I no pas, com podeu ben suposar, per comportar efectes nocius o arrossegar males bromes, ben al contrari, perquè l’aparició d’El pic d’Arcalís. La muntanya solar. Un calendari natural va obrir una finestra per mirar els caps de muntanyes amb una mirada diferent a l’acostumada. Va ser un glop de llum, un raig de llum, un repuntar el dia, un besllumar la muntanya net i primigeni. Adellach i Riba, separats per una vintena d’anys però units per la claror d’albada de segles i segles de vida pastoral andorrana, ens van apropar i testimoniar la manera de mirar i entendre el pas del dia i el pas del temps, el pas de l’any i de les estacions viscudes per tantes generacions avesades a viure a la muntanya. En apuntar el dia, els dos plegats o en solitari el Jaume, havien pujat moltes matinades fins a la coma del Forat a espiar, per a estudiar aquell raig de sol, el primer, que es veu traspassar pel grony foradat, pel forat que dóna nom a l’encontrada. Això succeeix cada 7 d’agost a les 7 hores i trenta-set minuts del matí, fet observat encara per nosaltres després de milers d’anys d’haver estat admirat per les mirades atentes dels pastors de l’estiuada. Seduïts els dos, Adellach i Riba, aviat, el 2007, ens van aportar un altre llibre en relació amb el Sol i les crestes i els cims: La muntanya solar: el calendari català primitiu. Els camins d'Anníbal. Les dues publicacions les teniu a l’abast i de ben segur us hi endinseu vora l’escalfor de la llar, sigui de flama viva o amagada. És un goig, un aprendre, un gaudi, una meravella cultural lligada a la natura, aquí mostrada per les fotografies –excelses, cabdals, poètiques, verament extraordinàries– del Jaume Riba i explicada amb el raonament aciençat i també poètic del ja nonagenari Bonaventura Adellach. Les mercès i les recordances pel seu treball savi i voluntariós són sentides i obligades, ara i adés gratament expressades cap a ells dos.
Les aventures culturals, com les realitzades per satisfacció comuna per Bonaventura Adellach i Jaume Riba, són tan necessàries com l’aire que respirem. Ens calen aventures culturals. Fan la funció d’estilet, precisa i curosa però també fan la funció de l’ariet, el cop sobtat però igualment segur, el cop d’efecte que fa portell i ens allibera, ens omple, ens agafa en revolada i ens enfila enlaire, ens fa avivar.
Quan alçaven campanars la gent de fa mil anys, elevaven el seu sentit i el seu esperit tan alts i més amunt encara com el capciró llosat. Més enrere encara: quan les pedres aplegades feien cussol antic per fitar aquesta nostra i aquella vostra muntanya; quan arrencades a les llosanques eren disposades per fer la volta de la cabanya i aplegar-se i guardar-se de la pluja, de la boira, del fred i del llop, la somoguda que sentien dins seu era un rampell cultural, una agradable motivació dadora de joia viscuda i de somiada esperança. Ens calen somnis de cultura, idees de cultura, agençaments culturals, peixent acotnat. Ara que hi som posats, i parlem de la ribera d’Ordino, saludem l’Albert Pujal, compassat també amb la cultura muntanyenca i navegador terral per la llum hivernenca de “les planes d’Urgell a les campanyes de França”. I el Simó Duró, aquest nostre mossèn Cinto adelerat de qui en té la mirada, la girada, les cançons i la creixença.
A les alçades de Creussans s’hi aventura un projecte de mirador configurat per un rellotge solar. Seria accessible pel telecadira i des d’allí notaríem el gust del fer humà relligat amb la natura. Penso en la Tempesta en una tassa de te de Dennis Oppenheim allà al coll de la Botella, o en l’argolla mirador batejada Arcalís 91 de Mauro Staccioli. Encara a les beceroles, el rellotge solar de Creussans ha de figurar entre les idees –aquells somnis delejats– portades a terme amb sentit i elegància. Amb seny i mesura. Que des d’aquell vistós fil de serra hi puguem besllumar amb goig el tomb d’horitzó albirat i esplaiat pel Bonaventura Adellach i el Jaume Riba allà mateix a Arcalís. I que ho puguem aconseguir sense gaires burxes esquinçant el cel i, sobretot, en calma, sense trencar gaire la calma.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts