Creat:

Actualitzat:

Quan era molt però molt petit, pel mercat de la Seu dels dimarts cor­ria un individu que li’n deien el Llúdria. Així, el Llúdria, sense nom ni cognom. La seva dedicació principal (i diria que única) era el comerç de pells de llúdriga, que es veu que eren un article de luxe, comparable a les d’erminis, visons i altre bestiar pelut. En comprava i en venia, vaja. Eren temps en què els rius eren entitats vives, riquíssimes, plenes de diversitat. Després –de seguida– els vam convertir en abocadors, en superclavegueres, aplicant al peu de la lletra la màxima pagesa (preindustrial, evidentment) que proclamava que havíem de fotre al riu o al barranc tot el que ens fes nosa. Les llúdrigues i el Llúdria (no sé en quin ordre) van desaparèixer del mapa. Hom ens va dir, més endavant, que eren un biomarcador excel·lent, i que la seva presència, quan tornessin (si és que mai tornaven), volia dir que anàvem pel bon camí i que el riu recuperava vida i salut. Fa uns quants anys se’n van tornar a trobar al Segre, i ens va semblar una promesa. Aquesta setmana tots hem pogut veure un vídeo on se’n veuen pul·lular algunes (tot i que fa un parell o tres d’anys en va circular un altre), cosa que demostra que no és flor d’un dia. És cert que al vídeo que hem pogut veure fan les seves evolucions protegides per uns lletgíssims murs de formigó, però aquesta és la constant, amics. Qui sap si el proper a tornar serà el mític castor o l’encara més mític tamarro. Ara, el que hem de comprovar, senyores i senyors, és si es tracta d’un miratge o d’un miracle, perquè sembla que les dues coses alhora no poden ser.

tracking