2020, l'any del cometa

No va nevar. Bufava el vent del nord i de nit el cel era ple d’estels. Quasi semblaven llums de Nadal que donaven voltes a un arbre còsmic; la Terra, com si fos el centre de l’univers, quan en realitat és un àtom minúscul perdut en un racó de la galàxia, un fragment diminut. L’any va començar de la mateixa manera i des del seu observatori prop dels estanys, l’home va veure el cometa. Va prendre les notes pertinents, i un cop comprovat que fins aleshores ningú l’havia vist, va comunicar el seu descobriment. El cometa XU. De fet li van deixar escollir el nom, i quan li van preguntar per què li havia posat aquest va dir que li recordava un moment de la seva adolescència a la vall d’Aixovall que ell sempre havia pronunciat Xuvall; d’aquí ve el nom del cometa XU. La seva aparició era tot un enigma; mai s’havia vist anteriorment, i un cop van calcular la trajectòria va resultar un objecte potencialment perillós que provenia del núvol d’Oort, una formació esfèrica d’on venen altres cometes i que es troba a un any llum del Sol. El 2020 va ser l’any del cometa XU, l’any del cometa inesperat, que cada dia es va fer més i més gran i més visible al cel. A l’estiu boreal la gent sortia al carrer i als camps per observar l’esplèndida cabellera de pols. Després van començar a dir que la trajectòria era més segura del que inicialment es pensava i que probablement no arribaria a col·lidir amb aquest planeta. Probablement, però sense tenir-ne la certesa absoluta. En qualsevol cas, no hi havia res a fer. Científicament era impossible desviar-lo per més que s’hi enviessin coets i explosius, que no farien cap efecte. Es podia resar i creure en un miracle, o plantejar una consciència col·lectiva. Era l’altra cara d’una moneda impossible. Però hi havia creences i escepticisme, i nits cada cop més lluminoses; cels que semblaven de vidre, purs i cristal·lins, també en les nits d’estiu. El cometa no deixava indiferent ningú. La gent va veure, va gaudir i va patir; va resar o mostrar l’acceptació d’allò que havia de venir, mentre XU seguia el seu camí. I un dia els científics van admetre que el perill havia passat, i tothom hi va dir la seva; tothom va tornar a riure o a plorar. El cometa s’anava allunyant i tot retornava a la normalitat. Això és el que la majoria de gent deia: “Ja ha passat; tot torna a ser com abans.” Però, ja mai res va ser igual que abans. S’havia despertat certa consciència, la llum invisible d’enfrontar-se, d’esperar i saber l’inevitable, o d’encomanar-se a un déu desconegut. Vides més viscudes; d’altres emocions amagades, cadascú mostrant una part del seu paisatge, del seu personatge en l’any del cometa XU, que aviat desapareixeria en l’horitzó de la nit.