Somriures que donen vida

Ja té collons que jo, un paio més aviat de posat natural seriós, escrigui sobre el poder dels somriures. Són aquelles incongruències que té la vida, que acostumem a sentir-nos atrets per característiques que nosaltres mateixos no posseïm, potser per anhelar-les o potser per un mimetisme encisador. I és que hi ha gent que té la virtut de portar sempre un somriure a la cara, un somriure que crida l’atenció, que sobta enmig de tantes inseguretats, de tantes angoixes i patiments (sovint estèrils). No ho podria haver dit millor en Carles Capdevila al seu llibre La vida que aprenc: “Hi ha una cosa que tenim poc en compte: el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que són educades, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que quan passen milloren l’ambient. No tots els contagis ens porten a la malaltia.” Perquè els somriures contagien benestar, als altres, però també a un mateix. Qui us escriu n’ha experimentat els seus beneficis recentment, doncs he estat unes setmanes decaigut, amb un intens nus a l’estómac per moments, i caminant pels carrers he fet la prova de forçar el somriure i avançar amb una mitja rialla impregnada a la cara. Proveu-ho! En qüestió de segons, es desfà el nus de la panxa, i et comença a envair un sentiment de pau, que et fa relativitzar les angoixes i et sumeix en un estat de benestar. Els problemes no s’esvaeixen, no es tracta de fer-los desaparèixer mirant endavant amb una bena als ulls, sinó tot el contrari, d’afrontar-los de cara amb optimisme, amb seguretat, amb un estat d’ànim positiu que els relativitza i ens ajuda a superar-los si és que hi podem fer res, o bé a acceptar-los i treure’n aprenentatges enriquidors... i tot això, amb un simple moviment de músculs facials, simplement amb un somriure. I què hem de dir de tantes i tantes infermeres que assisteixen tants i tants malalts amb el millor dels seus somriures? O dels cambrers i cambreres que ens atenen, primer amb un somriure, i després amb tot el que és menester. O tantes i tantes discussions de parelles que es poden aturar en sec i capgirar, amb una mirada tendra juntament amb un somriure sincer i complaent... és el poder dels somriures que donen vida. Més exemples, a principi de mes la Fundació Jacqueline Pradère va organitzar la conferència: Càncer a la infància, conviure i què es pot fer? al Centre de Congressos d’Andorra la Vella. Allí, en Joan Torner i Corcoy, pare d’en Joan Petit i president d’Amics Joan Petit Nens amb Càncer Fundació, va explicar experiències, anècdotes, algunes de boniques, altres de tristes, però no va deixar ni un moment de somriure, i no van ser les seves paraules les que ens van commoure a tots, va ser el seu somriure il·lusionat, passional, de ben segur tant com amor i entrega va donar al seu fill en els seus cinc anys de vida, lluitant no sols contra la malaltia, sinó fent tot el possible perquè malgrat tot, fos un nen feliç. Estic convençut que ho va aconseguir amb aquell somriure natural i bondadós que ens va enlluernar. Tanmateix, és curiós que en l’àmbit de l’art no s’hagin tractat gaire els somriures. Costa trobar obres que experimentin sobre les emocions que desperten els somriures, tret, és clar, del misteriós somriure de La Gioconda de Leonardo da Vinci. La immensa majoria d’obres mestres comparteixen posats seriosos, enigmàtics, lleus somriures suaus, potser dolços, però són escassos els retrats amb aquells somriures naturals, alegres, revitalitzadors, aquells que ens contagien emocions positives, aquells que ens donen vida. És decebedor per a un enamorat de les pintures de Rembrandt, com un servidor, veure com tot són posats seriosos, cap de les desenes d’autoretrats de l’autor ens mostra el seu somriure. D’acord, va tenir una vida dura, però potser per això amb més raó encara... coses del barroc. I si no en teniu prou amb tot l’anterior, el compositor català Josep Thió, també membre del grup Sopa de Cabra, ho deuria tenir molt clar emprant la força del somriure per compondre una de les nadales més boniques que he sentit mai: Quan somrius (si voleu escoltar una versió preciosa, cerqueu la de la Laura Centellas), i que diu així: “És Nadal al meu cor, quan somrius content de veure’m, quan la nit es fa més freda, quan t’abraces al meu cos, i les llums de colors, m’il·luminen nit i dia, les encens amb el somriure, quan em parles amb el cor.” Bons somriures i bon Nadal!