Estimades mares

Fa temps que no escric, així que rescatant fra Luís de León i Miguel de Unamuno: “dèiem ahir”, ... que tinc una mare que no me la mereixo. Una mare que sempre hi és, tot i que jo no hi soc gairebé mai. Una mare a la qual truco poquet, però ella sempre em truca quan les coses no rutllen bé, i va trucant fins que no em veu de nou alegre i content. Perquè amb això ja en te prou. Una mare que coneix la pitjor versió de mi mateix, i malgrat això, no li té por. Tinc una mare que no es cansa de donar, i no sé com carai s’ho fa per no cansar-se de no rebre, ni d’esperar mai un retorn. O potser sí que se’n cansa, però mai ens ho fa veure. I això que som quatre germans, i per tots està sempre. Com t’ho fas? M’has transmès això del donar, però encara em barallo amb mi mateix amb això de no esperar rebre. Ho continuaré intentant, a vegades ho aconsegueixo, però em costa. Una mare que ens ho dona tot, encara que ella es quedi sense. Perquè donar quan tens de sobres és molt fàcil, el que és difícil, el que està només a l’altura de les grans persones, és saber donar quan et quedaràs sense, i fer-ho contenta i amb satisfacció. Una mare, que a part de deure-li la vida, li dec també gran part de qui soc avui, i m’ho ha donat sense fer-ho, tan sols amb l’exemple. Una mare en qui no he vist mai un sol retret cap a ningú, mai. A tothom aprecia i se sap quedar tan sols amb la part bona, com si les parts fosques, inclús les que ens fan mal, fossin una cosa inherent a tothom, i que no cal prestar-hi atenció. Tinc una mare que no li cal vestir elegant ni dur joies a sobre, perquè ella en si mateixa és una joia, i potser les joies les cuidem més que a les mares, quan hauria de ser al revés. Segurament tots ho compartim, però no ho acabem fent, perquè mama, mares, sempre esteu i ens acomodem en aquesta seguretat, però hauríem de fer com el Petit Príncep, i cuidar-vos tant com ell ho fa amb la rosa. I és que mama, fa temps llegint el diari vaig trobar un text preciós que vaig guardar, i després d’haver contactat amb el seu autor, felicitar-lo i demanat permís, vull compartir amb tu i amb els lectors. És d’en Xavi Llambrich Franch, conegut per Xavi Benigni, que ell va titular L’amor d’una mare, i diu així: “Ma mare és una mentidera perquè quan està trista amaga les seves pors. Tapa la tristesa amb un somriure, un somriure que no s’apaga mai, ni tan sols quan els seus ulls estan sofrint. I si prova de treure els seus problemes, acabem discutint, com si no volgués ni que la toqui, com si la seva vida valgués menys que la meva simple serenitat. Sí, la meva mare és una mentidera perquè em diu que tot va bé fins i tot quan està a punt de plorar, i gairebé mai ho fa davant meu. S’amaga a la dutxa, on les llàgrimes es poden confondre amb gotes d’aigua. Sí, la meva mare és una mentidera perquè fingeix estar feliç quan l’abraço abans d’anar-me’n. I sé que em menteix, perquè quan em fa l’última abraçada, m’abraça tan fort que puc sentir tot el seu patiment. Sé que menteix perquè, quan ho fa, no és capaç de mantenir dos segons la mirada posada en mi, perquè si ho fes no em deixaria marxar. Ma mare és una mentidera perquè em dona suport fins i tot quan no m’ho mereixo, i creu en mi fins i tot quan no hi crec ni jo mateix, perquè m’obliga a estimar-me fins i tot quan em miro al mirall i em faig fàstic a mi mateix. Ma mare és una mentidera perquè quan fa un sacrifici per mi no m’ho retreu mai. Com si sacrificar-se pel seu fill fos bonic, obligat, just o fàcil, tot i que en realitat és la cosa més difícil que una persona pot fer. Ma mare és una mentidera, i em menteix contínuament, i el que més m’enfada és que totes aquestes mentides són el mirall del seu amor. Tant de bo pugui tenir ma mare al meu costat per molt de temps. I totes aquelles mares que tenen el coratge d’estimar els seus fills més que la seva pròpia vida. Gràcies al seu amor, nosaltres som el que som, i sense elles aquest món no valdria res.” Xavi, t’ho diré breu: amén! Gràcies per escriure com ho fas, això sí que és valentia, i aquest món del qual parles necessita gent valenta que es despulli per dins i encoratgi els altres a fer-ho també, i gràcies per recopilar pensaments i poesies, i plasmar-los al teu llibre per a ànimes sensibles: Estima. I vosaltres? Ja li dieu prou a la vostra mare que us l’estimeu? No ens ho diran mai, però segur que ho necessiten. A mi em costa, i per això ho amago entre aquestes línies que avui li faré arribar per correu electrònic. Busqueu cadascú la vostra manera de transmetre-ho.