x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Els amnèsics

La memòria és una de les coses més difícils de governar. La fem anar com volem, com més ens interessa, sigui per bé, sigui per mal
Actualitzada 15/12/2019 a les 06:51
    Antoni Morell
La memòria és una de les coses més difícils de governar. La fem anar com volem, com més ens interessa, sigui per bé, sigui per mal. Perdre la memòria és una malaltia salvatge. Però perdre-la voluntàriament, o com qui rega les plantes, és gairebé un crim. Dic això perquè he llegit un llibre darrerament espectacular, per no dir un dels millors llibres d’aquests dos o tres anys darrers. Es titula Els Amnèsics, i és la història de Géraldine Schwarz, la història d’una família europea, construït el llibre basant-se en unes proves exhaustives d’investigació en els serveis federals i diàlegs amb nombrosos testimonis. No és cap novel·la. És la història d’una família alemanya, que formava part dels anomenats Mitläufer, que significa la majoria dels alemanys que es van deixar portar pel corrent. Ens mostra també el llibre les llacunes de França sobretot, d’Itàlia, d’Àustria, que patiren una amnèsia deliberada que amenaçà la democràcia i el consens moral d’Europa. Una història molt ben documentada, però alhora de lectura no gens difícil. Publicada per Flammarion, l’any 2017. I per Tusquets, el 2019 La “culpa col·lectiva”: ningú no en sabia res o no en volia saber res, del que succeïa als camps de concentració, gràcies a un antisemitisme brutal. Més enllà de tot això, l’espoliació dels béns dels jueus i sense ser una mesura imposada des de dalt, sinó un “procés politicosocial en què van estar implicats nombrosos grups i aprofitats. L’Estat i els compradors, però també els intermediaris, els agents immobiliaris, els corredors, bancs, prestadors de cases de préstecs, notaris, juristes i cases de subhastes”, gairebé sota la societat aprofitant-se del “jo no sé res”. És la societat civil no només d’Alemanya, també de França, etc., la que va caure en l’amnèsia. Recordo que jo mateix als 60 del segle passat vaig visitar Munic, i en preguntar al Palau Episcopal no sabien res d’AUSCHWITZ, ni de Dachau, ni de l’holocaust, tot i haver tingut lloc els judicis de Nuremberg. L’amnèsia que es viu a Europa actualment, l’antisemitisme galopant, altre cop, el fracàs de la democràcia liberal i de la socialdemocràcia, fan imprescindible llegir aquest llibre Els Amnèsics. Ara que es parla tant de memòria històrica, un cop acabada la guerra, els fills d’Alemanya preguntaven als pares: “I tu què vas fer, quan els criminals nazis assassinaven i destruïen...?” De tot el que passa al nostre costat, se n’és més o menys responsable. Com és possible que els alemanys avis no sabessin el que feien els nazis amb els jueus? Per altra part, hi ha també la responsabilitat de les anomenades democràcies occidentals el juliol del 1938, sobre la recepció dels jueus amenaçats, on les democràcies escatimaren al màxim les ofertes d’hospitalitat. I la indiferència davant de les batudes contra els jueus per part de França, Itàlia, austríacs, polonesos, eslovens, ucraïnesos –amb l’excepció de Dinamarca o Bulgària–. No és recorda res d’això? És ben actual! Què succeeix amb els emigrants a la Mediterrània? L’any 1945 tothom deia (sobretot alemanys i francesos) que tots havien estat víctimes dels nazis. Quina barra! El plantejament de Schwarz parteix de “l’aspecte seductor del nazisme”, aspecte que molts defineixen com a atractiu: el suport popular al Tercer Reich. I fins i tot, i malgrat el seu paganisme, el discurs hitlerià tenia un cert encant per a les esglésies luteranes, però també per a la catòlica (especialment després del Concordat del 1933), pel seu to antirracional, antidemocràtic i antiesquerrà. Si a Alemanya se li diu que pertany al poble elegit i que tornaran els dies de glòria, se’ls exalta el seu “ego”. La van seduir, la van entusiasmar i van mobilitzar-la per ocupar el carrer: la tàctica dels feixismes. La col·laboració pot ser obligada, però hi pot haver també el silenci, el servilisme, fins a arribar als “botxins voluntaris”. I què dir de la posició opcional de l’època d’Adenauer, que va consistir a negar la col·laboració de la població amb el nazisme, alhora que s’integrava als quadres de l’NSDAP (els membres del Partit Nacionalista Obrer Alemany, que s’acontentaven a pagar les quotes i participar en les reunions obligatòries, amb més de 8.000.000 de membres) entre les elits de la nova República Federal. O De Gaulle, a França, que “deia que tots els francesos havien estat resistents...! En síntesi: “L’amnèsia, la ignorància, la simplificació i la sacralització del passat porten al dogmatisme i a l’odi vers els diferents.” Vivim uns dies en els quals l’amnèsia volguda domina mig Europa. La hipocresia domina les grans trobades de l’Europa “democràtica”. És perillós, i molt, per a Andorra també, no recordar el que va succeir a Europa els primers seixanta anys del segle passat. I l’amnèsia va des dels grans crims fins als petits oblits que poden esdevenir catastròfics per a la supervivència d’un estil de vida democràtic i diferent com el nostre. Un llibre de lectura obligatòria per als qui volen ser honestos intel·lectualment i moralment. La pregunta sempre és la mateixa: i tu on eres, o què feies davant l’odi racial, el genocidi i el mal? Darrere de l’amnèsia, gairebé sempre hi ha molta misèria moral.
Etiquetes
3
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts